Les grans empreses tecnològiques vinculades a la comunicació mòbil –fabriquin aparells, desenvolupin programes o aplicacions, o facin les dues coses alhora– han aconseguit dels mitjans de comunicació dues coses, inimaginables fa dues dècades: relegar-los a ser uns continguts més del seu ampli catàleg de serveis, i que ja sigui norma no escrita que els hi dediquin pàgines, temps de ràdio o peces dels informatius televisius a parlar de qualsevol novetat que posin al mercat, esborrant els imprecisos límits entre la informació i la propaganda… en aquest cas gratuïta. Les hem tingut uns dies a totes a Barcelona durant el Mobile World Congress.
Ara, quan el món de la premsa escrita encara manté el debat entre la gratuïtat o no dels seus continguts a la xarxa, Google i Apple han llançat aquesta mateixa setmana les seves plataformes d’accés de pagament a aquests mitjans. Mentre que la proposta d’Apple ja ha generat polèmica entre les empreses editores, el sistema de Google One Pass vol guanyar la batalla oferint una plataforma més flexible i amb menor percentatge comissionista. Una batalla que forma part de la gran guerra declarada entre els dos grans supermercats d’aplicacions i continguts als mòbils i a les tablets que tenen a la xarxa Apple i Android, el sistema operatiu de Google. Tot, o quasi, acaba passant per les seves botigues.
El món de la informació està vivint temps apassionats i per tant arriscats, ja que ha d’evolucionar més i més en el seu paper d’esdevenir interpretadors i prescriptors socials de l’actualitat, de forma cada cop més ràpida i amena, però alhora profunda i pensada. Sinó, a còpia de mencionar als diaris, ràdios i televisions que el darrer minut sobre els esdeveniments d’impacte mundial es coneixen gràcies a Twitter i altres xarxes socials, els mitjans es poden fer més i més prescindibles per a les noves generacions. A més, la uniformització que significa que l’accés a gairebé tot passi per una pantalla de 4 o 10 polzades, obliga a anar més enllà d’adaptar els formats dels continguts i oferir continguts diferencials de la resta, i que reforcin el prestigi de llurs “marques” mediàtiques, per tal de procurar fidelitzar una ciutadania cada cop més bolcada a altres consums davant la pantalla.
