La crisi econòmica, política i de sistema està provocant un creixent malestar social que també té el seu reflex en el sector de la premsa escrita. Els grans mitjans encara mantenen l’hegemonia en les audiències, però per darrere sorgeixen amb empenta una sèrie de capçaleres que lluiten per donar resposta a les inquietuds informatives d’una població cada cop més descontenta i distanciada de la premsa tradicional.
Algunes han nascut de les cendres dels nombrosos expedients de regulació d’ocupació i tancaments que s’han produït en els darrers anys en diferents empreses del sector, i han estat impulsades per treballadors que hi han invertit les indemnitzacions (eldiario.es, La Marea, Alternativas Económicas, Mongolia). D’altres han sorgit per la voluntat d’omplir buits en el mercat (el nou Crític, hereu de l’Anuari Mèdia.cat, i alguns digitals d’àmbit local), i encara hi ha uns tercers que no són del tot nous, però que amb el canvi de paradigma han aconseguit incrementar la seva repercussió en el mapa comunicatiu (Cafè amb Llet, la Directa).
Tots aquests mitjans, malgrat les evidents diferències, mantenen alguns punts en comú. Un d’ells és l’aposta per un vell periodisme adaptat a l’entorn digital, recuperant unes essències que la majoria de grans diaris van començar a perdre quan van assumir que allò del quart poder equivalia a refregar-se amb d’altres com el polític i social. I de l’excés de lascívia, els interessos político-empresarials aliens han acabat passant per davant dels periodístics, que s’han difuminat amb major o menor grau (en alguns casos, fins a la seva pràctica extinció), la qual cosa ha contribuït a una pèrdua de credibilitat que, de retruc, no ajuda els seus delicats balanços.
Aquesta fornada de capçaleres anomenades alternatives també convergeix en el seu esperit crític i en la voluntat de fiscalitzar les actuacions dels poders polític i econòmic. I és simptomàtic que la seva presència provoqui que alguns grans mitjans (pocs) intentin espavilar adaptant la seva agenda mediàtica a la nova realitat.
Un altre punt en comú d’aquesta nova premsa escrita, amb recursos dimensionats al moment econòmic actual, és el seu finançament. Sigui mitjançant el cooperativisme, la petita empresa o l’autonomisme, els projectes recorren principalment a la complicitat dels lectors, captant-los com a socis del mitjà o per la via de la subscripció. Una aposta que té un doble objectiu: aconseguir la viabilitat defugint les habituals dependències de subvencions, bancs i grans anunciants, i en paral·lel mantenir la seva independència.
Per la seva part, els grans mitjans continuen fent la seva, perdent influència mentre lluiten perquè les seves anquilosades i delicades estructures no s’esfondrin per no haver sabut escollir ni les amistats, ni la tàctica i/o la gestió dels tempos a l’hora d’encarar els canvis tecnològics i d’hàbits de consum.
Mentrestant, a baix, al seu voltant, entre altres mitjans hi ha una sèrie de capçaleres que van creixent poc a poc amb discursos i conceptes totalment diferents, les quals van teixint una alternativa als posicionaments hegemònics utilitzant els principis bàsics del periodisme. Una tendència que, per sort, lluny de ser anecdòtica, es consolida.
Pere Giménez Trias @puickades
Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).
