He decidit escriure aquest article en fred –i no ho dic per les tòrrides temperatures d’aquests dies–per poder fer un apunt, amb perspectiva, sobre els dos noms que han protagonitzat el rumb dels nostres mitjans de comunicació nacionals aquests darrers anys.
Un i altre hauran comès errors, i qui no! Però des de cadascun dels seus respectius mitjans van decidir tirar endavant un camí i liderar-lo amb convicció; amb totes les limitacions que suposa que els directors de TV3 i Catalunya Ràdio –recordem-ho– no decideixen ni pressupost ni plantilla. Un lideratge que tots dos, juntament amb qui llavors era el director de l’ACN, Marc Colomer, van protagonitzar en l’acte conjunt en defensa dels mitjans nacionals de comunicació, davant del risc d’intervenció pel 155. No tothom ho haguera fet, i menys amb l’encertada decisió de donar un missatge d’unitat de tota la ‘Corpo’, al costat dels consells professionals, comitès d’empresa i alguns dels professionals més coneguts de les dues cases. Hi ha imatges que marquen una trajectòria i aquesta del 25 d’octubre de 2017 ho fa. I ho fa bé.
TV3
Començo per en Vicent Sanchis. Ser la cara visible de TV3 durant anys cremaria a qualsevol, però no sembla pas el seu cas. Ell és d’aquesta fusta especial i en tenim menys dels que necessitaríem. A TV3 se li demanen moltes coses –i ara se li demanaran encara més–, però quan tens un pressupost un 40% per sota del que tenia la televisió fa poc més d’una dècada, no només has de renunciar a moltes coses, sinó centrar-te en una i fer-ho bé. Amb la perspectiva del temps i d’haver conegut la casa per dins, he de dir que Sanchis va prendre, amb tota probabilitat, la millor decisió possible: centrar tots els esforços en el lideratge del primer canal, TV3 i, de retruc, no descuidar el canal informatiu 3/24.
Del difícil, molt difícil, equilibri de mantenir fidelitzat el “nucli dur” de la teva audiència històrica tots els dies i alhora fer apostes per al públic jove, en tenim com a darrera mostra el concurs Eufòria. Es podria haver fet fa molts anys? Sí, però ha estat sota la seva direcció que s’ha programat. I la futura direcció podrà comptar amb aquest actiu tan interessant per a futures edicions o formats relacionats.
I junt amb això, deixa un altre llegat, estratègic, que massa sovint ha passat desapercebut: haver consolidat una línia de col·laboració conjunta amb À Punt i IB3. Es podria dir que la necessitat de poder finançar sèries de ficció i telefilms, en uns anys de penúries econòmiques per a les tres grans televisions en llengua catalana, ho ha afavorit. Però sense un personatge com Sanchis a TV3 això haguera estat molt difícil, per no dir una altra cosa. En tots els anys de l’antic Canal 9, amb independència de qui hi havia al capdavant del centre de producció de Burjassot, això no va passar mai.
Catalunya Ràdio
L’emissora va quedar molt malmesa per un cúmul de desencertades decisions preses fa una dècada i mitja llarga. El seu model radiofònic d’èxit va quedar en bona part desmantellat, tot afavorint de forma decisiva RAC1 que, de fet, se’l va fer seu amb tota facilitat. D’aquella gravíssima atzagaiada la ràdio nacional mai no es va recuperar. És més, l’emissora del Grupo Godó no va fer altra cosa que consolidar-se a l’alça com la ràdio líder del dial. Així, durant molts anys semblava que era Catalunya Ràdio –i no només ho semblava– qui anava a remolc de la proposta radiofònica de l’emissora privada, amb la dificultat afegida que durant molts anys es va considerar que determinats registres radiofònics, encara que poguessin ser exitosos, no eren adequats per a un mitjà públic. Ser segon i voler-se assemblar al primer, sense poder prémer l’accelerador i amb pressupostos inferiors a fa uns anys, no et portarà mai a guanyar-lo.
L’arribada de Saül Gordillo va significar un canvi en profunditat al que s’havia fet, més o menys igual, durant la dècada anterior. Enlloc de malbaratar esforços per assemblar-se a l’emissora líder de l’FM, Catalunya Ràdio s’ha reorientat a esdevenir l’emissora de referència dels consums digitals i a rejovenir intensament la seva proposta radiofònica, que vol dir apostar pel futur. Anar, no ara que tothom ho veu, sinó ja fa uns anys, molt més enllà de la ràdio a la carta. Haver apostat pels pòdcasts com a continguts tan importants com la programació de la graella s’ha demostrat com un gran encert. La recent primera edició dels Premis Sonor no s’entén sense aquesta exitosa decisió estratègica, que ha anat acompanyada d’un replantejament sense pors d’una graella radiofònica gestada fa prop de quatre dècades, quan bona part de la ciutadania d’aquest país ni tan sols havia nascut. Continguts irreverents, però sense oblidar el servei públic, i ben orientats als nous consumidors mediàtics com El búnquer, o haver portat a la tercera dècada del segle XXI formats històrics com la radionovel·la, amb La torre de vidre, són alguns dels exemples d’aquesta aposta de Gordillo i de gent agosarada del seu equip com Santi Faro.
A un, ara el trobem al capdavant d’un dels principals digitals informatius del país. De l’altre, aviat en tindrem notícies. Èxits a tots dos, que seran èxits per a l’espai nacional de comunicació.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
