Opinió

En defensa de la llibertat d’expressió… de nou

|2017-09-18T07:53:42+02:0018 Setembre 2017|Comunicació21

Fa 112 anys la redacció del Cu-Cut era assaltada i cremada per un grup de militars espanyols, enfurismats per la publicació al setmanari d’un irònic acudit sobre les penúltimes pèrdues colonials de la metròpoli madrilenya. Un any més tard, el rebesavi de Felip VI signava la Llei de Jurisdiccions, que legalitzava la repressió penal contra qualsevol expressió verbal o escrita que un jutjat militar pogués considerar un “ultratge” a la pàtria espanyola.

Ho recordo ara, perquè l’autoritarisme dels aparells de l’Estat espanyol s’està mostrant amb tota la seva cruesa i està portant a la vulneració sistemàtica del dret a la lliure expressió, que és de tothom, però especialment dels periodistes i els mitjans de comunicació. L’execrable episodi de de l’entrada de la Guàrdia Civil a la redacció d’El Vallenc ha tingut continuïtat en diverses actuacions en altres mitjans escrits, tant en paper com digitals, i l’amenaça directa contra les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio. Unes vulneracions que han tingut una meritòria resposta per part d’institucions com la Sindicatura de Greuges, però una dèbil protesta per part de les organitzacions representatives de la professió. Potser perquè una part influent de les direccions de mitjans catalans, o amb redacció al nostre país, s’han arrenglerat a favor de la repressió del referèndum de l’1 d’octubre? Això explicaria algunes vacil·lacions, però en cap cas justificaria que no hi hagi una resposta contundent del conjunt dels professionals de la informació i la comunicació. Si ataquen uns, ataquen tots els periodistes. Ataquen tothom.

Mentre la premsa internacional de referència es fa creus de la política repressora que pretén coaccionar la lliure decisió dels catalans i catalanes, una part significativa de la professió periodística d’aquí i la majoria de l’espanyola –si descomptem excepcions de mèrit com els digitals Público.es o eldiario.es– calla o directament aplaudeix la vulneració sistemàtica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Recordem-lo ara: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Això és incompatible amb regirar redaccions, segrestar materials d’impremta, coaccionar periodistes o tractar ciutadans que difonen propaganda política com si fossin delinqüents.

Més enllà de la necessitat, de l’exigència, que el gremi periodístic es posicioni amb fermesa, el conjunt de la ciutadania tenim tot el dret, i algun més, que el conjunt de mitjans que arriben a les nostres mans, ulls o oïdes respectin sempre la llibertat d’expressió i la defensin a tota hora. És un dret totalment exigible en aquells mitjans que requereixen llicències o concessions públiques per emetre. Això, dins l’Estat espanyol no passa.

Entre els directius de mitjans i periodistes afins que repeteixen les intoxicacions i infàmies de la nova versió cañí de la tristament famosa agència de notícies Transocean, i els periodistes i mitjans que es veuen amenaçats per una aplicació de facto dels principis de la llei de premsa del filonazi Ramón Serrano Suñer, em quedo amb els segons, per dignitat i per decència deontològica.

Tenim tot el dret a gaudir de mitjans de comunicació dignes i lliures. Un motiu més –en calien més?– per votar l’1 d’octubre.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.