Hi ha una cosa que passa, repetidament, cada començament de temporada: als mitjans –especialment els públics de Catalunya– s’anuncia el final de les tertúlies com a gènere i la seva substitució –s’acostuma a dir– per taules d’anàlisi, debats amb experts o solucions imaginatives d’aquest caire. Després, quan els programes porten uns dies de rodatge, hom comprova que les tertúlies –les de sempre– no han desaparegut i que tot plegat era només una barreja de bones intencions, mala consciència i màrqueting. Què passa amb les tertúlies de ràdio i de televisió en aquest país de psicodrames perpetus? Sovint són bescantades per uns i altres, però, finalment, es mantenen a les graelles de les cadenes. Per què? La resposta és senzilla: tothom es queixa de les tertúlies però tothom les segueix. És un vici secret.
La veritat és que la tertúlia és un gènere baratet per a les empreses mediàtiques: gent parlant durant una o dues hores, a canvi de retribucions discretes (em fan gràcia els que pensen que parlar al programa de més audiència de Catalunya et fa ric). La tertúlia és un producte més rendible i fàcil per a les empreses que fer connexions en directe o encarregar reportatges, no precisa cap logística especial i fabrica audiències considerables amb una inversió petita. Com a manera d’omplir hores de ràdio i televisió, la tertúlia és un recurs llaminer, del qual alguns canals tendeixen a abusar. Si tot són tertúlies en una graella, l’efecte és de saturació i devaluació.
El problema de les tertúlies –com de tot en periodisme– és la qualitat i la credibilitat. Hi ha tertúlies que ofereixen l’anàlisi i l’intercanvi d’arguments, mentre que hi ha tertúlies on els tòpics, el bla-bla-bla i la propaganda s’ho mengen tot. No cal dir noms, el lector ja sap qui és qui. Posar totes les tertúlies al mateix sac és injust i, sobretot, és una manera de llevar la responsabilitat de la mala praxi als canals que es dediquen a convertir xerradetes de barra de bar en un espai per al gran públic.
Diguem, d’entrada, que no hi ha bona tertúlia si no hi ha tertulians que tinguin bona informació i un coneixement seriós de certes matèries habituals que es van repetint (política, economia, relacions internacionals). Fer de tertulià no és dir el primer que et passa pel cap, com tothom fa quan surt a fer un beure amb els amics o fa sobretaula familiar el diumenge. Malauradament, hi ha tertulians que actuen i parlen sense tenir en compte aquesta diferència essencial. Vull remarcar-ho perquè aquest és un dels mals del gènere. No hi ha res que em cansi tant –com a participant en tertúlies i com a espectador/oient– com haver de suportar tertulians que omplen minuts amb consideracions que no aporten res o que són simples versions cunyadistes del “m’agrada/no m’agrada” que ha triomfat a les xarxes socials. En aquesta manera de fer hi ha una gran manca de respecte pel públic.
Òbviament, la clau de tot plegat és la tria de tertulians, un factor que depèn del conductor-presentador de l’espai. Les tertúlies que funcionen són aquelles on tots els que hi participen fan l’esforç d’oferir amb claredat, originalitat i gràcia arguments que ajuden l’audiència a fer-se la seva opinió. El tertulià que construeix una opinió des de les ones –des del seu legítim punt de vista particular– enriqueix la conversa pública.
El sectarisme és parlar des de la trinxera ideològica i repetir consignes a l’estil dels lloros. No cal dir que això mata qualsevol intercanvi d’arguments i converteix els programes en material previsible, només apte per a parròquies que esperen la seva dosi de dogmes.
Per fer això amb professionalitat, en la motxilla del tertulià, hi ha d’haver informació bona, coneixements de qualitat i ben endreçats, cultura general, visió panoràmica i sentit del ritme i de les paraules per poder emetre un discurs que sigui atractiu i fàcil de seguir per l’audiència. He esmentat la professionalitat i potser algú s’ha sorprès: hi ha un ofici de tertulià, esclar. Com hi ha un ofici de periodista o de comentarista polític. Els oficis s’aprenen, tenen regles, tenen marcs, tenen també límits. S’ha fet molta conya amb els tertulians, sobretot perquè aquesta tasca s’ha degradat a partir de tres patologies: el sectarisme, la banalització i el que jo anomeno “el malentès de les tertúlies”. Anem per parts.
El sectarisme és parlar des de la trinxera ideològica i repetir consignes a l’estil dels lloros. No cal dir que això mata qualsevol intercanvi d’arguments i converteix els programes en material previsible, només apte per a parròquies que esperen la seva dosi de dogmes. Barrejar, a les tertúlies, perfils diferents (periodistes i experts al costat d’activistes i polítics reciclats) ha contribuït a donar carta de naturalesa als discursos precuinats de part. Vull precisar que ni tots els periodistes són opinadors distanciats i amb criteri propi ni tots els expolítics fan servir un argumentari que els arriba per WhatsApp, hi ha de tot en tots els gremis. En tot cas, posar persones que volen fer propaganda al costat de persones que volen fer anàlisi tendeix a desdibuixar i empobrir les tertúlies.
La banalització prové de l’infotaniment exagerat. Estem parlant seriosament o fem broma de tot? Soc un gran partidari de l’humor a la ràdio i la televisió, però no m’agraden els formats on no se sap exactament si som en una zona o l’altra. Com és sabut, alguns programes barregen el registre humorístic-paròdic i el registre informatiu, i això resulta especialment tòxic quan afecta les tertúlies i els programes on –en teoria– s’analitzen les notícies. Una altra cosa –molt diferent– és que el bon tertulià faci servir el to irònic o el sarcàstic; m’agraden les tertúlies on es respira un ambient dinàmic, divertit i un punt irreverent, que fuig de la grandiloqüència i la solemnitat.
El “malentès de les tertúlies” consisteix a confondre-les amb una classe, una conferència o una jornada d’estudi acadèmica. Els tertulians parlen per al gran públic i ho han de fer amb solvència, dades i voluntat analítica, però haurien d’evitar el to didàctic i l’excés de referències molt especialitzades. El discurs ha de fluir amb naturalitat, amb la dosi exacta de coneixements per entendre bé els fets que es comenten.
Es tracta de fer la feina i fer-la bé: revelar el rerefons dels esdeveniments per ajudar la gent a fer-se una idea més clara del món on viu. Ni més ni menys.
Francesc-Marc Álvaro, periodista i escriptor.
Article publicat al número de tardor 2022 de la revista Comunicació 21.
