Una temporada ben florida, pel que fa a la premsa en català. Els incipients brots verds que hom veu en el jardí dels editors han estat suficients per rematar una feina iniciada el 2005, amb un croquis en blanc i negre i guixat amb llapis, en un quiosc de begudes prop de la plaça de Colom, de Madrid. Només érem dos, a taula, en Francesc Dalmases (aleshores president de l’APPEC) i el que firma aquestes línies (en aquell moment vicepresident de Premsa Comarcal/ACPC). Sortíem decebuts i empipats d’una reunió a la seu d’una associació espanyola d’editors de premsa periòdica. Allò de ‘no ens entenen’…

Ha plogut molt, des d’aleshores. La petita i mitjana premsa catalana ha passat moments terribles des de la presentació oficial del projecte d’una federació de les tres associacions d’editors: l’ACPC, l’APPEC i l’ACPG. Hem viscut una sagnia de pèrdua de llocs de treball difícils de recuperar, de caiguda estrepitosa de la publicitat, de la limitació –primer tímida i després contundent– de la paginació de totes les capçaleres, i tantes altres desgràcies que cansen d’enumerar. Només un parell de fets positius: l’audiència es mantenia només lleugerament a la baixa i internet obligava els editors a mirar la llum d’un possible amb qui compartir un projecte que actués de revulsiu.

A l’espera d’una millor definició del model de negoci, de l’arquetip comunicatiu i de superar aquesta crisi tan dura, la premsa local ha decidit apostar per la xarxa decidida a no perdre el tren del futur. I ho ha fet de manera exuberant: unint les forces de tots els editors aixoplugats en tres associacions que aquest maig florit ha esclatat en una federació suada durant tots aquests anys i que ha vençut recels i incomoditats mirant fit a fit com encarar el futur del negoci.

Un resultat històric d’aquesta recentment beneïda federació ha estat obrir l’iQuiosc.cat. Una nova línia de visualització i venda que té com a comercial internet, aquesta xarxa que li ha costat guanyar-se la confiança dels petits i mitjans editors. Ara, però, serà internet qui animarà els editors a exigir la màxima qualitat i rigor a l’hora d’elaborar les informacions de les seves capçaleres i a ressaltar com els periodistes que cobreixen informació local són grans professionals i els més exposats a les pressions de tots els poders de la societat.

L’anomenada feblesa del paper s’ha vist reforçada, en canvi, amb l’empenta de la xarxa. Aquí precisament rau l’embrió de la revolució dels editors de proximitat, que volen canviar innovant i pujant al tren d’un nou model de comunicació transversal que porta per nom multiplataforma.

Quan la premsa local (els diaris, les publicacions periòdiques, els mitjans comarcals…) s’havia instal·lat en la comoditat, amb bons resultats per a moltes capçaleres durant una fase de canvis com la que va caracteritzar la segona meitat del segle XX, quan va aparèixer internet, que aviat va entrar en els mitjans, on va provocar importants mutacions no només en l’elaboració de la informació, sinó també en la relació amb les fonts, en la difusió i, en general, en tots els actors, nivells i elements de la professió periodística. Aquests desafiaments plantejats per la xarxa de xarxes, que avui ja coneixem com un mitjà essencial de l’era de la informació, han obligat la premsa local –o de proximitat– a una redefinició d’objectius per complir amb el seu paper tradicional en un escenari en constant transformació, mantenint els mercats que li garantien la viabilitat del seu negoci i atenent les demandes dels nous usuaris. Va ser així com, després de molts dubtes, amb projectes més o menys elaborats, la majoria de les capçaleres va optar per les edicions digitals, amb projectes informatius i models de negoci relativament diversos i comunament modestos.

“Si els brots verds continuen florint i el moderat optimisme es va consolidant, serà el moment d’afrontar els grans reptes que han de dur a consolidar novament l’economia dels petits i mitjans editors”

El que els editors posen a l’abast del lector en el quiosc –al del carrer i al virtual– és una oferta propera que aquests mateixos usuaris exigeixen amb una gran precisió, ja que molts han viscut directament les històries que després reben a través dels mitjans locals amb la signatura d’un periodista. I és una oferta en la qual els ciutadans volen trobar un distanciament de les fonts i dels poders locals, en tot moment disposats a estrènyer el setge per assegurar el control de la informació. I aquesta premsa nostra això ja els ho dóna.

Resulta curiós comprovar com, en l’era de la mundialització, el discurs de proximitat cobra força. En un escenari comunicatiu dominat per una doble i simultània tendència al mundial i al local, els internautes també es deixen atrapar per l’oferta de continguts. Les tendències fixades pels usuaris i per l’actual escenari comunicatiu han situat de nou la proximitat amb un paper estratègic en el món de la comunicació mediada tecnològicament. Com escrivia no fa molt el catedràtic Xosé López, “l’àmbit local ja no és un àmbit minoritari o marginal, sinó un sector fonamental en les estratègies de la comunicació moderna, que en l’era digital té nous camins de la mà d’internet”.

És un goig veure com les associacions de Premsa Comarcal, de Publicacions Periòdiques i de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals han entès el missatge dels lectors i a plena consciència ajunten les seves publicacions, en paper –de pagament o gratuïta– o digital, en un iQuiosc que fa enveja i que té totes les traces d’actuar de revulsiu.

Aquests nostres editors, a més, no renuncien pas al paper, que saben que continua essent el tall més gros del pastís dels ingressos, amb la qual cosa emeten també un senyal de sensatesa evitant les prediccions de gurus i superprofessionals que l’han vessat augurant i fent previsions intolerables, pròpies dels que volen pels núvols, de si el paper moria al cap de cinc, quinze o vint anys. Arthur O. Sulzberger Jr., editor del diari nord-americà The New York Times, no ha fet escarafalls a l’hora de fer la seva rectificació. El professor Bill Baker li comenta, amb un cert to de sarcasme afectuós, que “el diari imprès encara no és mort…”. Sulzberger respon amb un somriure: “Vaig cometre un error fa un temps en dir que moriria al cap de cinc anys”.

Tenim paper i tenim internet. Si els brots verds continuen florint i el moderat optimisme es va consolidant, serà el moment d’afrontar els grans reptes que han de dur a consolidar novament l’economia de les empreses tot just han iniciat la reflexió sobre l’arquetip de productes que responguin millor a les característiques dels cibermitjans i a un major compromís amb la societat, així com al necessari allunyament dels poders de torn fins a aconseguir una posició equidistant, que no serà fàcil, però que és necessària.

 La revisió d’estratègies encara és incipient per part de la premsa local i les publicacions periòdiques amb presència a internet, tant per als mitjans amb edició impresa com per a aquells nascuts només per a la xarxa. Encara que constitueixen dos models clarament diferenciats, en ambdós casos hi ha coincidència si considerem el local com un àmbit estratègic en l’actual societat de la informació i el coneixement, on hi ha una doble i simultània tendència al global i allò local. Així, per no perdre l’estela del tren del futur, de moment la premsa de proximitat ha de créixer a internet, reflexionant molt sobre com fer-ho i sobre quins passos ha de ser en el futur immediat. Sense deixar el paper.

Sí, aquest periodisme pròxim és la joia de la corona del país!

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).