Opinió

Ens queden tres anys, no badem

|2016-09-05T06:50:16+02:005 Setembre 2016|Comunicació21

El 2020 és l’any previst per realitzar la tercera (i no necessàriament definitiva) migració tecnològica en la recepció de la TV. Si el 2010 la tele esdevenia definitivament digital, i fa un any finalitzava una migració de canals per deixar més espai radioelèctric per als nous serveis mòbils –i que serví “d’excusa” perquè el Govern espanyol prengués a TV3 un dels seus dos canals multiplexats (MUX)–, d’aquí poc més de tres anys les emissions de TDT hauran d’abandonar una altra banda de freqüències (els 700 MHz) que serà utilitzada per a les transmissions mòbils 5G.

Podria semblar que tot plegat no és res més que una nova molesta reantenització dels equips domèstics, però en aquesta ocasió, la televisió es juga el seu futur davant els nous operadors que estan competint ferotgement per ser els elegits dels consums audiovisuals familiars o personals. Uns nous jugadors, que a través de banda ampla estan començant a oferir més i més continguts i programes en 4K o ultra alta definició (UHD), que representen un gran salt qualitatiu en la imatge, amb unes característiques de resolució, cromatisme i contrast molt similar al cinema digital… però a casa.

El nombre de pantalles de TV 4K no para de créixer i ho farà encara més ràpid quan l’oferta de continguts, via satèl·lit, però sobretot a través de la fibra òptica, vagi esdevenint normal que ho sigui en UHD. Els propers mundials de futbol de Rússia 2018 o els Jocs Olímpics de Tokio dos anys més tard seran uns altres catalitzadors d’aquesta generalització de pantalles 4K a les llars. I la televisió “de sempre” com hi respondrà? La resposta lògica de dir que també emetran canals en UHDTV té alguns problemes seriosos per poder ser realitat al nostre país. De fa temps, en molts països europeus, i també de la resta del món, com seria el cas de Colòmbia, s’ha anat adoptant un nou estàndard per a les emissions televisives, el DVB-T2, que permet, entre altres coses, enviar a l’antena de casa continguts 4K. L’únic sistema en què actualment s’emet televisió a l’Estat espanyol, el DVB-T, no ho permet. De cap manera. El problema, per tant, afecta a tota la xarxa d’equips instal·lats als turons i muntanyes, i a una inversió de gran magnitud.

Semblaria lògic i normal que des de l’Administració espanyola s’establís una estratègia que aprofités la migració de canals televisius del 2020 per al relleu de les emissions al DVB-T2, i que alhora s’anés incentivant la renovació dels equips domèstics més antics que no porten al seu interior el descodificador necessari per poder veure els senyals televisius. Seria lògic i normal en un estat endreçat, però veient com es va fer la precipitada migració de l’any passat –molt i molt més senzilla del que estem parlant– res ho fa pensar. Sense aquest canvi, els canals de televisió quedarien relegats definitivament a ser una oferta “de segona”, un escenari de grans riscos per al seu futur, especialment si pensem en els canals de servei públic que han d’arribar a tothom per l’únic sistema de difusió en què no cal pagar res per rebre’ls: les emissions hertzianes.

Això sense oblidar que els equips d’enregistrament, edició, etc. de les televisions hauran de canviar dels actuals en alta definició (HD), si en tenen, a l’UHD, cosa que significa unes inversions molt importants. Unes inversions que poden formar part de plans d’amortització més o menys raonables, si tenen darrera un calendari clar i establert que permeti programar amb temps una renovació d’equips ordenada.

Davant dels molts i molts temes en els quals el nostre país, si assoleix l’estatus institucional dels països normals, tindrà l’oportunitat de situar-se dins els estàndards dels estats europeus més desenvolupats, aquest hauria d’anar a la llista. El futur dels canals de la CCMA, dels privats catalans i de la nostra preuadíssima xarxa de canals de televisió locals és també una qüestió cabdal. Una qüestió d’Estat.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.