La polèmica desfermada per alguna de les peticions expressades per l’ACR –l’associació patronal de les ràdios privades a Catalunya– al Govern, ha posat en manifest que la suma de la reducció d’ingressos publicitaris dels darrers anys, i la gran empenta que està tenint el discurs pro reducció del paper dels mitjans públics en el panorama audiovisual, generen un escenari poc propici per a una reflexió serena i constructiva sobre l’equilibri entre l’oferta pública i privada.
Per molts motius, Catalunya gaudeix d’una potentíssima oferta privada de ràdio, tant generalista com temàtica que, a més, s’expressa en bona part en català. Però si al món de la televisió la nova legislació estatal i les decisions governamentals que l’acompanyen han trencat el delicat equilibri entre aquestes dues ofertes, a la ràdio el tema resta ben obert. I és ben legítim que el seu importantíssim sector privat a Catalunya vulgui obtenir el mateix que UTECA ha assolit respecte les televisions d’àmbit estatal. Altra cosa és que aquesta legitimitat sigui l’única a tenir en compte.
Haurem de deixar per un altre article alguns debats molt importants que menciona el document de l’ACR, com són la retirada o no de la publicitat als mitjans públics; si la consideració de servei públic ha de ser àmplia o reduïda només a continguts i formats residuals a nivell d’audiència; o si quan parlem del futur d’organismes com el CAC ho fem des de la consideració que han de ser autèntiques autoritats audiovisuals, o bé simples estaments de regulació administrativa. I ens centrarem en la proposta de tancament de COMRàdio.
Un dels arguments esgrimits –i no és pas nou– per justificar aquesta proposta és la queixa perquè el conjunt d’administracions públiques que operen a Catalunya té cadascuna una estructura d’emissores pròpia; realitat que podria presentar-se com una redundància prescindible. Però aquest plantejament no pot evitar de reconèixer que entra en una qüestió que va molt més enllà de la definició d’unes regles de joc per a la ràdio. Perquè aquest no deixa de ser un tema polític, amb majúscules, de la mateixa estructura de l’Estat que, difícilment –impossible? – pot ser tractat al marge del seu conjunt.
No només per això, però també tenint en compte aquest fet, dol que el món de la ràdio es vegi immers en una polèmica que afecta un dels trets definitoris del nostre espai nacional de comunicació: les ràdios locals. No és posant en dubte la viabilitat d’aquesta rica xarxa de continguts de proximitat, i dels professionals –i molts voluntaris!– que la fan possible dia a dia rere dia, que solucionarem alguns dels problemes que pateixen els mitjans a casa nostra. De la mateixa manera, el tancament de Comunicàlia és una mala notícia per al món de les televisions locals. L’existència d’estructures de suport i col·laboració de continguts –des de la sindicació a fórmules properes a la coproducció– ha significat tant a la ràdio com a la televisió un impuls en favor de la qualitat de l’oferta de proximitat. Aquest és un valor que el nostre país no hauria de perdre en cap cas.
