L’any 2011 serà especialment difícil per a la supervivència dels periòdics impresos. Els gegants nòrdics que fabriquen el paper premsa gràcies a la cel·lulosa de fusta han anunciat importants increments del preu de la tona. Tot i que algunes fonts alarmistes apunten a increments de fins al 40%, el més probable és que a partir del març la pujada del preu oscil·li al voltant del 24%. Un percentatge difícil de pair per a moltes empreses editores en l’actual context de crisi. Els periòdics de pagament es veuran obligats a incrementar el preu de venda al públic de l’edició, però molts gratuïts no podran repercutir aquest sobrecost i patiran especialment la correcció a l’alça d’aquesta matèria primera.

L’any 2010 ha estat nefast per als grans fabricants europeus de paper premsa. Quasi tots els rotatius catalans compren les seves produccions a Stora Enso, Holmen o Norke Skog. Tots estan en crisi, obligats a tancar plantes de fabricació i en procés de fusió o fins i tot liquidació. La raó és força senzilla: el mercat europeu està estructuralment sobreabastit i no s’ha produït una recuperació substancial de la demanda des que el consum es va desplomar a principis del 2009. El resultat? El preu de la tona de paper és, actualment, similar al preu que es tenia als inicis de la dècada dels 90: uns 410 euros. Conclusió: al nord d’Europa sobren desenes de plantes de fabricació. El mercat del paper premsa no és global i cada zona del món s’abasteix de la seva pròpia industria, el que impossibilita l’exportació cap a mercats emergents, com la Xina.

Com afectarà això a les publicacions impreses catalanes? De manera crítica, sens dubte. Donat que l’increment del preu del paper és inevitable, i desprès de tres anys de crisi, el sector té poc o nul marge de maniobra. La tempesta perfecta que han viscut les empreses editores (recessió publicitària combinada amb la irrupció de les noves tecnologies de la informació) es veurà coronada amb la salvatge pujada del cost del paper.

Justament, el relatiu baix preu d’aquesta matèria primera havia anestesiat, fins ara, el dolor de la reestructuració industrial dels periòdics impresos. Ara, sense cloroform i amb la ferida encara oberta, les mesures que els rotatius hauran de seguir aplicant els obligarà a retocar a la baixa els tiratges i seguir reestructurant les plantilles, reduint encara més els salaris dels periodistes o enviant més professionals a l’atur.

El panorama no és agradable, però res evitarà la sotragada i cal que els petits editors es preparin i siguin conscients. Les rotatives en territori català, també amb una situació que ratlla la insolvència, no podran esmorteir el sobrecost en els seus clients, donat que són simples transmissors industrials del paper. La seva concentrada capacitat de compra no serà suficient per garantir una moderació dels preus a l’enorme constel·lació de publicacions petites i mitjanes força dependents del cost d’aquesta partida.

Amb una banca creditícia amb el pany tancat i una administració austera que reduirà les partides pressupostàries destinades a subvencions o publicitat institucional, potser l’única sortida que queda és esperar que una possible reactivació del consum oxigeni el mercat publicitari (local i nacional) i compensi així l’increment dels costos estructurals. Però això encara està per veure.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.