La petició al Consell d’Estat perquè elabori amb urgència un informe preceptiu sobre el projecte de nova llei de l’audiovisual és un dels principals senyals que, ben aviat, aquesta pot arribar al Consell de Ministres. I quines propostes tindrà per garantir la presència del català a les plataformes en línia i televisions d’àmbit estatal? Doncs si les primeres al·legacions presentades per entitats, institucions i governs diversos no van servir perquè el segon avantprojecte n’inclogués cap ni una, la previsió és que ens trobarem amb un text sense cap quota o garantia per als continguts en català, basc i gallec. Això tant pel que fa a l’oferta com a la seva producció, vinculada a les obligacions de finançament que ja existeixen en la legislació vigent, que ara s’ampliarien a les plataformes en línia, d’acord amb la Directiva europea de 2018. El pronòstic és ben negatiu, més si recordem que no es va poder arrencar cap compromís en favor del plurilingüisme a la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat del mes passat. Pinten bastos, doncs.
Un precedent que no presagia res de bo
Recordem que l’actual llei de l’audiovisual va ser aprovada el 2010. Una legislació que venia a respondre dues qüestions molt rellevants: fer la transposició de la Directiva europea d’aquell mateix any –de la qual es coneixia de feia temps els principals canvis que introduïa respecte de la del 1999– i crear un nou marc normatiu per a la televisió, un cop ja s’havia completat la transició dels senyals analògics a la TDT. Això, que sona molt tècnic –i ho és– va servir per fer un vestit a mida als grans grups televisius privats. L’actual duopoli Mediaset-Atresmedia va aconseguir dues fites de gran transcendència: retirar RTVE del mercat publicitari i reduir a la mínima expressió les obligacions de les televisions privades establertes en la legislació llavors vigent. No només desapareixia del tot qualsevol referència al pluralisme cultural i lingüístic, sinó que es posava punt i final a l’obligació de fer producció i programació “territorialitzada”.
Una obligació que s’havia anat difuminant amb el pas del temps, però que havia fet possible una tímida presència de continguts en català –recordem Els Simpson en català per Antena3– i algun programa produït a Catalunya i en català. Amb l’excusa que amb la TDT es passava a una única freqüència d’emissió per cada canal de televisió privat –cosa que ja els anava bé– l’oferta en català des de les televisions estatals quedava reduïda als programes “en desconnexió” de RTVE. Com ja he comentat en altres ocasions, durant la llarga gestació d’aquesta llei, gràcies a pressions provinents de Catalunya, va arribar a córrer algun esborrany pels despatxos ministerials que incorporava quotes de doblatge en català a les televisions privades. Però al text que arribà al Congrés no en quedà cap rastre, ni es pogué incorporar exitosament durant el debat parlamentari.
Quedem-nos amb una idea important d’aquella època: “l’argument” que es va utilitzar per justificar una legislació a conveniència de les televisions privades va ser que calia ajudar a la seva sostenibilitat, davant la caiguda d’ingressos publicitaris provocada per la crisi econòmica. El resultat és prou conegut: no només s’ha consolidat una oferta televisiva estatal uninacional, unicultural i unilingüística, sinó que la producció audiovisual s’ha anat concentrant a Madrid per la força tractora d’aquests grups. Un procés que en aquests darrers anys s’ha vist accelerat amb l’aterratge de les plataformes en línia al costat de la Cibeles. Procés que es vol consolidar ara.
Un nou vestit a mida
Molt probablement, el discurs econòmic tornarà a presidir el relat de la futura llei. Ara la idea és parar taula a les grans corporacions OTT internacionals perquè tinguin –o reforcin– centres de producció a l’Estat, i que per això cal posar-los-hi les coses més fàcils que en altres territoris de la UE.
Un exemple ben il·lustratiu el trobem en l’avantprojecte de llei, on es poden veure els pocs diners que estaran obligades a aportar per al finançament anticipat d’obres provinents de productors independents, sobretot si ho comparem amb el que s’ha acordat en altres llocs, com França. Opcions com aquesta, juntament amb l’entesa, gens dissimulada, entre el Govern espanyol i el grup que està fent treballar a tot drap les grues al macrocomplex Madrid Content City (140.000 metres quadrats construïts a finals d’any) assenyalen que hi ha una clara i diàfana voluntat política perquè la producció audiovisual a l’Estat espanyol acabi significant una macrocefàlia madrilenya, amb una indústria catalana, valenciana i balear definitivament satel·litzades i subordinades als encàrrecs que es puguin aconseguir d’allí. Això sí, ben amanit amb alguns rodatges d’exteriors per la Barcelona “de postal”. El pla Espanya, hub audiovisual d’Europa va d’això.
El català fa nosa
Precisament, aquesta reducció a la mínima expressió d’obligacions a les plataformes de vídeo en línia coincideix amb el discurs que es desprèn d’un estudi encarregat per un gran grup tecnològic, AT&T, que lidera l’OTT que ens arribarà el mes vinent, HBO Max. Segons aquest estudi “imposar quotes” va contra la producció “local” –aquella realitzada al propi territori. Per tant, si del que es tracta és que s’inverteixin diners, les quotes lingüístiques serien contraproduents segons aquest discurs.
Aquest és, però, molt inconsistent davant l’evidència –reconeguda en el mateix estudi– que una important oferta de continguts locals és un element clau per a l’èxit d’aquestes plataformes i la fidelització dels seus subscriptors. Més encara si tenim present que l’any passat es van acordar importants avantatges fiscals a les inversions en produccions audiovisuals. Però aquest discurs forma part del rerefons del text dels dos avantprojectes que hem conegut. Siguem-ne conscients.
Si volem aconseguir garanties per a l’oferta de continguts audiovisuals en català a les finestres digitals, així com garantir la destinació de diners a nous productes en català, ja cal que ens calcem. Els distints col·lectius professionals i empresarials de la nostra indústria, les entitats socials i cíviques per la llengua i la cultura catalanes, els governs català, valencià i balear, i els diputats i diputades, que es vagin arremangant per la feina que ens cau a sobre.
Si, malauradament, acabéssim tenint una llei tan desfavorable com la que es prepara, els esforços per impulsar des de Catalunya el projecte de hub de l’audiovisual i els videojocs del sud d’Europa pot acabar tenint uns resultats ben magres. I poder consumir continguts audiovisuals en català amb un mínim de normalitat –fora de les televisions en català i alguna plataforma com Filmin– esdevindrà una fantasia.
Sobre la idea, benintencionada, que amb una futura llei aprovada al Parlament ja ho solucionaríem, en parlaré la setmana vinent.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
