Opinió

“Eso lo decido yo aquí”

|2018-12-10T09:52:19+01:0010 Desembre 2018|Comunicació21

Aquestes van ser les paraules que va adreçar, amb vehemència i gestos intimidatoris, un dels membres de seguretat de Josep Borrell a la periodista de l’ACN Natàlia Segura, quan aquesta estava seguint amb la càmera l’expulsió d’Adrià Carrasco de l’espai on se celebrava un acte de l’autoanomenada Sociedad Civil Catalana a Bèlgica: una expulsió feta amb empentes i males maneres. El missatge era clar: has vingut per fer una crònica del discurs del ministre, no per explicar què està passant. No volem que se’n parli d’això.

Una expressió que traspua el mateix pensament autoritari i testosterònic de la tristament famosa frase del ministre Manuel Fraga Iribarne de “la calle es mía“, davant les crítiques a la brutalitat policial dels primers temps de la “pacífica” transició espanyola. Un nou torpede contra el respecte a la tasca periodística, un dels puntals bàsics de les societats democràtiques. I ningú del Ministeri d’Exteriors espanyol n’ha demanat disculpes. Cap sorpresa.

Aquesta consideració dels periodistes com a mers instruments del discurs que algú ha decidit que arribi a la ciutadania no és cap fet aïllat. Un discurs, relat o missatge prefabricat que, en casos com l’ofensiva contra el procés polític català, és difós harmònicament per editorialistes, conductors de programes i contertulians de la major part dels mitjans de comunicació espanyols, amb la col·laboració entusiàstica o resignada de bona part dels periodistes que hi treballen. I si algú es pensa que tanta coincidència és producte d’un procés espontani de professionals que –oh, casualitat– decideixen explicar les coses de la mateixa manera, viu en un món de fantasia.

En els propers mesos viurem nous i lamentables episodis d’instrumentalització dels mitjans de comunicació per transformar-los en simples difusors de relats propagandístics. Ho veurem en la saturació d’emissions d’actes de campanya de les properes eleccions del 26M, amb les imatges i talls de veu editats pels equips de campanya dels partits, emetent enquadraments i muntatges visuals que multiplicaran la sensació de multituds i de suports estel·lars als líders. I si fa anys ho feien en cada elecció els grans dos partits espanyols, ara en seran quatre o cinc.

Alguns mitjans com TV3 es resisteixen a aquesta dinàmica d’anul·lar el treball periodístic, gràcies a la ferma decisió dels seus professionals i direcció. Una decisió que serà permanentment assetjada per la via de limitar la presència de càmeres de televisió als mítings –perquè només puguin seguir de lluny els parlaments– i, gens innocentment, oferir-los alhora el senyal realitzat pel partit, que tindrà molt millors imatges (panoràmiques zenitals, travellings amb el candidat arribant a l’escenari entre mans que l’abracen o l’aplaudeixen entusiàsticament…). Serà una versió ensucrada del “eso lo decido yo aquí“.

Però la gran majoria de mitjans televisius i digitals ni es plantejaran aquesta qüestió deontològica: feina feta no fa destorb!

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.