Començo per una ‘notícia’ emesa en un dels Telenotícies, que pot semblar una broma dolenta, però que no ho és pas. Des del plató de Sant Joan Despí s’informà durant aquest estiu que un “falcó espanyol” havia guanyat un premi a Abu Dhabi. Esmaperdut, corprès i garratibat pel fet que TV3 hagués seleccionat com a un dels grans temes del dia el fet que un rapinyaire forà hagués tingut un guardó en una ciutat del golf Pèrsic, vaig mirar per si hi havia alguna raó oculta que ho expliqués. Buscant aquí i allà, vaig veure un altre mitjà que també en va parlar fora dels Emirats Àrabs Units. Un que esmentava breument una subhasta de falcons i no pas uns premis, però no ens perdrem en detalls. I quin altre mitjà en va parlar? Doncs el diari ABC en el seu portal digital. Que un diari de Madrid fes notícia d’una anècdota amb protagonista alat espanyol té tota la lògica. Que la televisió nacional de Catalunya ho fes, cap ni una.
No cal córrer en l’error de situar aquesta ‘anècdota’ com a categoria de res, però sí que és un exemple ben tronat de com des dels nostres mitjans públics de comunicació s’està alimentant, amb tota naturalitat, un marc de referència nacional que no és el català. En altres articles he parlat de la madrilenyització de l’agenda informativa de TV3, especialment pel que fa a les cròniques polítiques. Això al costat de la normalització d’un tractament informatiu de moltes notícies que ha acabat esdevenint ben similar, pel que fa a enfocament, terminologia i jerarquia, al de TVE o la SER… Això sí, presentades en català. Aquest estiu la cosa ha fet un pas endavant amb els grans incendis produïts al nord-est de la península Ibèrica.
Aquí o allà
La catàstrofe, amb malauradament morts pel mig, era notícia important? Indiscutible. Aquest no és el tema. El tema és el com, durant dies i més dies, obria els informatius i ens trobàvem amb una construcció de les cròniques que situava els incendis en un “aquí” i no pas en un “allà”.
Mentre les cròniques sobre el greu incendi a Occitània –amb unes gegantines flames que s’enlairaven a ben pocs quilòmetres de la Catalunya del Nord– estaven construïdes des del marc conceptual que eren incendis que passaven en un “allà”, estranger en tots els sentits del terme, els incendis a l’Estat espanyol tingueren una construcció informativa radicalment diferent. Per la intensitat, temps dedicat i enfocament, sense cap mena de dubte, eren presentats com uns que passaven “aquí”, tot i ser geogràficament molt més llunyans que l’occità. I com aquest “aquí” és un “aquí” espanyol, fins i tot quan sortien els mapes de la península Ibèrica amb els focus dels principals incendis, no sortien pas els que arrasaven el nord de Portugal (amb alguna excepció). Aquests anaven a part. Aquests eren “allà”.
El marc mental nacionalment espanyol també s’expressa en el tractament dels protagonistes polítics. Mentre dia sí dia també s’oferia, prolixament, el pim-pam-pum entre PSOE-Govern estatal i PP, el BNG no sortia per enlloc tot i els greus focs a Galícia. En la solitària notícia al web del 3/24 –sense vídeo– sobre les nombroses concentracions de protesta contra el Govern gallec, l’única persona participant citada era la d’una vicepresidenta de l’Executiu Sánchez; líder de facto d’una formació política amb cap escó, cap ni un, al Parlament gallec. Unes concentracions plenes de dos tipus de banderes i de cap altre: les gallegues amb l’estel roig i les vermelles del sindicat nacional gallec CIG, per si calia emmarcar millor aquest apunt.
Així, el “nosaltres” ja no som els catalans. I llavors, què és Catalunya? El “territori”, terme odiós que s’ha generalitzat tant com el “Espanya” als nostres mitjans nacionals (sic) de comunicació. El terme nacional toca pel que toca. És així com en una notícia sobre una enquesta feta a l’Estat francès amb relació al suport a l’ensenyament en la llengua pròpia es qualificava el cors de llengua “regional”. I com al mapa que la il·lustrava en pantalla apareixia el terme “català” sobre la Catalunya del Nord, implícitament, el missatge era que el català és una altra llengua “regional”. Xim pum.
Com bé assenyalà Michael Billig al seu llibre de referència Nacionalisme banal, el poder dels mitjans rau en la seva capacitat per promoure la identitat nacional sense fer-ho explícitament. No en fan propaganda (bé, alguns sí, però no és el cas que ens ocupa), sinó que la donen per suposada. La converteixen en l’espai emocional compartit on es desenvolupen les notícies que es consideren rellevants. Amb aquest procés de banalització nacionalista, es converteix una ideologia en el “sentit comú”, en el marc invisible des del qual s’interpreta el món. Fa uns anys, l’actual presidenta de France Télévisions, Delphine Ernotte, va fer una afirmació que descriu amb tanta brevetat com concisió que els mitjans públics tenen una línia editorial que sempre, sempre, respon a una estratègia nacional: “Intentem representar França com ens agradaria que fos”. Doncs això.
Epíleg
Sense entrar en si va acostar-se a una entrevista –que necessàriament ha de ser punyent– o més aviat a un massatge en forma de qüestionari, si la molt discutible –pèssima?– realització de l’entrevista feta a primers de setembre al president Illa és un tast de l’anunciada estratègia de compartició de formats informatius entre Diagonal 614 i Sant Joan Despí, els dubtes que acabem veient “ràdio en colors” i escoltant “tele sense imatges” estarien més que justificats. Ja tindrem ocasió de parlar-ne.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
‘El periodisme de solucions pot resoldre la fatiga informativa als mitjans locals’ – Estanis Alcover
