La compra per part del Govern espanyol de falses portades de premsa escrita per donar informació de servei sobre el coronavirus ha generat un intens debat sobre la conveniència o no d’acceptar aquest tipus de publicitat per part dels mitjans de comunicació entre els obsedits per la indústria dels mitjans. És aquest un debat sa i necessari que genera preguntes pertinents: què guanya i què perd un diari acceptant que la seva portada informativa quedi tapada per una portada publicitària? És un bon negoci a mitjà i llarg termini acceptar ofertes tan invasives amb el producte?

No és un debat nou. L’any 2013 el Govern de Catalunya va comprar les portades d’alguns diaris per inserir-hi publicitat del sorteig de La Grossa, acabat de crear. D’entrada, l’iniciativa del Govern va generar una diferència de parers a les empreses periodístiques entre els gestors –a favor d’acceptar l’oferta– i els responsables editorials –contraris–. En realitat la negativa dels directors era única i exclusivament perquè el client era el Govern, no pel tipus de format publicitari que es volia fer servir. De fet, fabricants de cotxes o empreses de serveis ja ho havien fet abans sense tan enrenou. Les empreses periodístiques van declinar l’oferta del Govern en primera instància i al cap d’unes hores van rectificar. Finalment les falses portades de La Grossa es van publicar i no hi va haver gaire enrenou, més enllà de l’habitual pregunta parlamentària per part de l’oposició sobre el cost de la inversió i la queixa dels mitjans de comunicació que s’havien quedat fora del pla de mitjans.

Amb les falses portades contractades pel Govern espanyol el debat ha pujat de to i des del primer minut ha estat ple de trampes malintencionades, tot i que estem davant d’un fet calcat (en un cas una administració decideix invertir diners en una promoció publicitària per vendre bitllets de loteria i en l’altre donar informació de servei sobre la Covid-19).

Així, doncs, per què aquest cop la xarxa es va omplir d’opinions i comentaris, alguns molt pujats de to, sobre aquesta qüestió? La resposta està en què una part del sobiranisme, particularment des de l’àmbit de JxCat –incloent-hi el president Torra i l’expresident Puigdemont– van decidir que aquesta publicitat era inacceptable. Per fer-ho, van utilitzar l’excusa que El Punt Avui havia quedat fora de la planificació d’aquesta campanya i era l’únic diari que no incorporava la falsa portada pagada pel Govern espanyol.

La piulada de Carles Puigdemont (feta a sobre de la que havia fet el Xavi Xirgo, director d’El Punt Avui, recordant que els únics que havien posat la publicitat de l’1-0 eren els que es quedaven fora d’aquesta campanya) deia: “Contra la propaganda calen mitjans més independents. Els lectors són els qui ho poden fer possible”. La de Quim Torra, citava la recurrent frase d’Arthur Miller (“Un bon diari és una nació parlant-se a si mateixa”) i hi afegia una fotografia de totes les capçaleres vestint la mateixa falsa portada i al mig la d’El Punt Avui neta, sense publicitat. Al president i l’expresident s’hi sumaren, amb piulades pròpies o repiulades, diputats, regidors i altres personalitats, la majoria provinents de l’entorn de JxCat.

A la xarxa tot aquest moviment de piulades va generar l’efecte que els impulsors de la mateixa buscaven. Perquè no es tractava tant de defensar El Punt Avui com d’assenyalar la resta que sí portaven publicitat i, en conseqüència, podien ser acusats de trair les essències pàtries acceptant publicitat del “govern enemic”.

Si no s’hagués volgut provocar aquest efecte les piulades haurien estat unes altres. S’hauria preguntat, per exemple, per què es deixava El Punt Avui fora del pla d’insercions publicitàries o s’hagués acusat de sectari el Govern espanyol per deixar mitjans rellevants fora. Però no era aquest l’objectiu. Del que es tractava era d’atribuir “dignitat” a El Punt Avui per poder-la negar a les capçaleres que sí portaven publicitat.

I això mereix vàries consideracions. La primera, és molt preocupant que un president en actiu ocupi el seu temps de la mateixa manera que ho fa Trump, assenyalant quins són els mitjans que mereixen ser qualificats de “bons”. És preocupant també pel propi diari recomanat, en la mesura que no ajuda gaire a la credibilitat ser elogiat per l’autoritat a la qual has de fiscalitzar a través de la teva feina. La segona, té raó l’expresident quan diu que la independència dels mitjans només la poden garantir els lectors. Llàstima que en el cas de molts mitjans, inclòs el que no va publicar les falses portades, això sigui impossible i els recursos públics siguin imprescindibles per a la seva pervivència. I tercer, sense fer referència a ningú en concret en aquest cas, la publicitat identificada –encara que sigui en un format tan vistós com una falsa portada– no és un problema si el que ens preocupa és la connivència dels diaris amb un govern determinat. Un diari deixa de fer la seva feina quan, pel motiu que sigui, incloent-hi el de confondre la feina d’informar amb un activisme permanent per una causa, deixa de ser un bon suport on anar a informar-se perquè ha esdevingut una eina de propaganda al servei de qui sigui.

A mi també m’agrada molt la cita que va piular el president Torra arran d’aquesta polèmica. Llàstima que sigui només una aspiració utòpica. Un diari, bo, dolent o regular, només pot ser una part d’una nació parlant-se a ella mateixa. Però per veure-ho així, al cap s’ha de tenir tota la nació, no només una part. I considerar-la a tota ella digna. Amb falses portades o sense.

Josep Martí Blanch, periodista.