Avui a l’illa de Menorca subsistim quatre capçaleres en paper considerades com a premsa o revistes locals. El Setmanari El Iris a Ciutadella, que enguany (2018) ha complert els seus 105 anys com a capçalera i 75 de publicació com a setmanari d’informació i cultura; S’Auba a Sant Lluís; S’Ull de Sol a Alaior i Xerra i Xala a Es Mercadal. Pel camí han quedat capçaleres històriques com Cap de Ponent, La Veu de Menorca, Es Carrer de Menorca i darrerament Es Ventet de Fornells.

La darrera crisi, juntament amb la manca de suport institucional i també comercial, a més de l’aparició i consolidació de la premsa digital, va obrir greus ferides a aquesta petita premsa escrita en llengua catalana.

Els que vam aconseguir sobreviure patim per altra banda el poc suport d’algunes conselleries a nivell de Govern Balear i també del Consell de Menorca. I no parlem dels ajuntaments, on podem assegurar que cap d’ells conserva les seves partides de normalització lingüística i de suport a la premsa local.

Fer premsa local escrita en la nostra llengua, en català de Menorca, hauria de ser –com ha estat en els darrers 40 anys– un fet normal i corrent. Emprar la llengua mare per a comunicar, per a informar, era fins fa poc una realitat de present i de futur, fins i tot ben vista. Però en els darrers anys la situació ha anat canviant, i cada vegada més hi ha un sector de població que es va tornant més espanyolista i defensor d’una proposta sense cap ni peus, que és el que denominen “baleà”, o que la nostra llengua no és la catalana, ni ve de la catalana…

És per açò que els que fem premsa local escrita en català a l’illa de Menorca veiem amb preocupació aquest fet, que es pot fer realitat si a partir del proper mes de maig, segons quin sigui el resultat de les urnes i quins partits governin, el futur de les revistes locals serà més que complicat. Perdrem les nostres ajudes en matèria de política lingüística, com també el poder accedir a campanyes de publicitat de les administracions (que encara que avui en dia són poques, prou falta ens fan).

Per altra banda, tenim la realitat de les xarxes socials, de la premsa digital, que a poc a poc es va menjant el pa dels que encara ens considerem romàntics i volem seguir editant en paper. Som ben conscients que ens hem de saber adaptar a les noves tendències. Hem de fer una millora de continguts i unes revistes més properes, menys globalitzades.

El futur de la premsa local passa, per una banda, per aconseguir la fidelitat dels subscriptors i, per l’altra, per aconseguir apropar-nos a nous lectors joves, tots massa acostumats a no pagar per accedir a continguts, a les notícies.

És per tot açò que no podem fer el camí sols. Necessitem el suport, la unió… no sols de nosaltres mateixos sinó d’associacions com l’AMIC. Hem de fer pinya, anar totes les capçaleres juntes per a demostrar el nostre vertader tarannà i el nostre poder davant les administracions, les grans empreses i els nostres lectors.

Personalment, puc assegurar que formar part de l’AMIC ha estat per a nosaltres, per al Setmanari El Iris, obrir una finestra amb nous aires, amb més suports directes i indirectes. Gràcies a Pep Ritort vam fer una nova alenada d’aire mediterrani i tornem a navegar, a fer aquesta premsa compromesa, de proximitat, propera i amb uns canvis que de moment han anat per bon camí.

Fidelitzar, cercar nous suports com el mecenatge, obrir nous canals i diversificar l’oferta seran les claus de futur. És per açò que vam decidir donar la passa cap al món digital amb la creació d’un nou mitjà, eliris.cat, i també hem diversificat el producte amb una segona capçalera digital dedicada al món de la gastronomia menorquina, foodiesonmenorca.com.

Estam davant un nou panorama, davant possibles canvis, i és per açò que es fa més que necessària una figura com la de l’AMIC, que ens defensi, que negociï davant les administracions, que demostri la força i el poder d’anar junts, tots a una, i, de pas, que ens ajudi en temes tan necessaris i importants com la formació, les noves tecnologies, a conèixer com sobreviu o com triomfa la premsa local a altres indrets.

En definitiva, a seguir el nostre rumb però amb una barca més segura, amb més millores i, per damunt de tot, amb el compromís amb la nostra gent, amb la nostra llengua catalana en totes les seves diversitats, que és el que la fa rica, i amb la nostra cultura. Estic segur que el camí serà més planer, que sabrem recollir el fruit a cada pas i, malgrat les boires que ens veim damunt, sabrem caminar els de la terra ferma i navegar els illencs, aquells que per pàtria tenim una barca amb veles quatribarrades.

Bep Al·lès Salvà, director del Setmanari El Iris.

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.