Amb poques setmanes de diferència, s’han estrenat dos films –de producció i direcció catalanes– que posen sobre la taula temes gens amables, sense estalviar ni un bri de polèmica; ben al contrari, fan d’ella un dels elements d’atracció per anar a veure-les al cinema. Tant Catalunya über alles! com De mayor quiero ser soldado plantegen a l’espectador interrogants sobre la salut de les nostres societats. Intolerància, xenofòbia, influència de l’audiovisual en els menuts…, són realitats a les quals la ficció cinematogràfica aporta no només un particular punt de vista, sinó segur que també mouen a la reflexió dels espectadors.
Si ens centrem en el debat sobre la influència de la TV i dels videojocs en el comportament futur dels menors, caldria superar tant determinats tòpics sobre si les nenes i els nens saben o no distingir la realitat de la ficció del que veuen, com subratllar la necessitat d’incorporar l’alfabetització de l’audiovisual als cicles formatius; no pas com una matèria decorativa, sinó al cor mateix del sistema educatiu.
Posem dos parelles d’exemples que il·lustren, per contrast, la necessitat d’aquest debat: mentre els informatius de les cadenes de TV emeteren continuadament, en horari protegit i sense estalviar-se cap frame, les violentes imatges de la mort de Gaddafi, el món dels videojocs fa anys que aplica a Europa un codi d’autoregulació (PEGI) que identifica amb claredat les edats recomanades i la presència o no de determinats continguts, com la violència, el llenguatge groller o les escenes de tracte discriminatori. Una catalogació que supera de llarg la que podem trobar als canals televisius.
Mentre un conegut programa per a públic jove de la televisió privada espanyola assolia un sorollós impacte a les xarxes socials –i al share, que és el que acaba important– mercè a una més que discutible broma que se servia del clàssic truc de màgia del guillotinat, TV3 protagonitzava fa ben poc un nou èxit de participació familiar amb la quinzena edició de la Festa dels Súpers. Un esdeveniment ciutadà que demostra, novament, que l’entreteniment no està enfrontat amb la promoció de valors positius… i el que significa tenir o no una televisió nacional que jugui a la primera divisió de les audiències.
I una anècdota final: un nen que tenia malsons, gràcies a la seva participació en aquesta darrera Festa dels Súpers, va exorcitzar els seus particulars fantasmes: “uh, oh, no tinc por!”
