Fa pocs dies se celebrava a Biarritz Le Rendez Vous de TV France International. Una activitat comercial magníficament organitzada, que cada any convoca televisions, distribuïdors i noves plataformes digitals de tot el món interessades en les noves produccions audiovisuals dels nostres veïns del nord. Amb aquestes i altres accions, les vendes internacionals han assolit xifres rècord, i en els darrers anys les sèries de ficció ja rivalitzen en facturació amb els gèneres de l’animació i els documentals, en els quals França sempre ha estat un referent. Un protagonisme assolit, en part, gràcies a què en els darrers cinc anys les sèries han anat arraconant del prime time francès altres gèneres com els telefilms i, convé subratllar-ho, amb més de 380 milions d’euros invertits l’any passat en produccions de ficció pel conjunt de les grans cadenes gales.

L’èxit de l’inici de la segona temporada de Merlí demostra que Catalunya sap fer sèries de ficció de gran qualitat i molt ben connectades al públic, en una nova demostració que l’aliança público-privada (TV3-producció independent) ha estat, és i serà una fórmula imprescindible per al nostre sector audiovisual i per al mateix espai nacional de comunicació. Però també ens obre la porta a altres reflexions que són urgents de plantejar, de les quals caldria extreure’n decidides actuacions.

Que les series són la punta de llança de la producció destinada a la TV i les noves plataformes audiovisuals és un fet incontestable. Se’n fan més que mai –enguany es calculen unes 450 produïdes només als EUA– i guanyen un protagonisme creixent en el consum de continguts per a les pantalles, especialment en les generacions més joves que ja han saltat fa dies les antigues barreres de les emissions televisives territorials. El negoci de l’audiovisual creix, sí, però es multiplica l’oferta i els canals d’accés, amb unes noves generacions en què la primera pantalla ja no és –o no és sovint– la del menjador. La competència a les produccions nacionals t’arriba directament i des de tot el món.

És un escenari on les grans televisions han de posicionar-se el millor possible amb produccions pròpies, invertint en el R+D+I de la seva futura oferta i mirant encara més a l’exterior per aconseguir quadrar els números d’unes produccions inevitablement costoses. Tot per mantenir la seva presència al duríssim mercat de les audiències.

A França han decidit posar en marxa un gran festival internacional dedicat específicament a les sèries, amb la voluntat d’arribar a ser l’homònim del festival de Canes respecte el cinema. Un gran esdeveniment previst per a l’any vinent on la creació d’un veritable mercat europeu de les sèries i dinamitzar la coproducció internacional seran dos dels seus objectius bàsics, així com propiciar la creació d’un fons europeu destinat específicament al desenvolupament de projectes de sèries. Un fons que complementaria al que ja tenen ells de fa anys –el FAIA– per finançar la innovació en la primera i transcendental etapa de qualsevol producció de ficció: el guió.

Tenim indústria –tocada per molts factors però ben dinàmica–, tenim molt de talent i grans professionals, però el nostre sector audiovisual continua sense passar amb nota en dos factors claus per a la consecució dels recursos suficients per fer-lo créixer i poder fer més competitiva la pròpia oferta televisiva: ser organitzadors d’un gran esdeveniment d’impacte a l’exterior i que les coproduccions internacionals comencin a esdevenir un fet normal. Que per facilitar-ho cal un suport institucional? D’això a França ho han tingut sempre molt clar i per això hi aboquen molts diners. Uns diners que no són cap subvenció a fons perdut, sinó unes inversions que tenen un alt retorn industrial, econòmic i cultural.

No seria mala cosa pensar en estrènyer les relacions amb la indústria audiovisual francesa en projectes comuns… i amb les mateixes organitzacions públiques que li donen suport, que no són ni poques ni petites. Aquest futur festival podria ser una finestra d’oportunitat internacional per al nostre sector, si hi fem alguna cosa estratègicament parlant. A veure si quan algú torna a esmentar el projecte que Catalunya (la del sud dels Pirineus) formi part de la francofonia, s’acaben les “brometes” dels indocumentats de torn i ens hi podem posar seriosament; un cop superat el boicot que ens hi fa l’Estat del qual, encara, en formem part.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram