“A la nostra facultat tothom hi entra somiant treballar a The New York Times”. Ens ho diu el degà d’una de les facultats de Periodisme capdavanteres del país en una trobada a Espai Línia per conèixer la nostra premsa de proximitat. És una frase portada a l’exageració, evidentment, però que el degà utilitza per il·lustrar l’esperit amb què els seus estudiants es matriculen a Periodisme. Tothom –o gairebé tothom– que comença la carrera que et dona el títol –que no l’ofici– de periodista té al cap que en sortirà treballant en un gran mitjà de comunicació. En els referents. En els de sempre. “Nosaltres els remarquem que la premsa local, per començar, és una gran escola, però costa molt despertar-los l’interès pel periodisme de proximitat”, continua el degà, llançant-nos –amb tota la bona intenció del món, és clar– la floreta de sempre que en el fons, però, ens estigmatitza.

Escola. No som una escola. O, si ho voleu, no només. És clar que si un becari o un acabat de graduar fa els seus primers passos a la premsa local, probablement s’enfrontarà a la realitat de l’ofici més ràpidament i la immersió serà més completa. “No hi ha res més periodístic que resistir la vanitat o la ira de l’ídol del poble”, escrivia ja fa anys Ramon Besa en un article, Fugint de la notícia, que sempre que puc recomano a qualsevol aspirant a periodista per obrir-li la ment. Però fa temps que les capçaleres locals, almenys les que estan ben fetes i tenen empreses editores compromeses al darrere, han deixat de conformar-se a ser una escola de periodistes. De fet, s’han consolidat com una opció igual de vàlida per fer carrera i guanyar-se un sou explicant històries. Un sou que de vegades –i malauradament– és millor que el que paguen d’entrada alguns mitjans generalistes.

L’àmbit geogràfic i la priorització de temes de la nostra cobertura periodística no ens situen ‘per se’ en una divisió inferior. El bon periodisme es pot fer des de qualsevol trinxera, i la de la proximitat és, segurament, la més genuïna

L’etiqueta d’escola ens afalaga i ens limita a parts iguals. Si els futurs periodistes veuen la premsa de proximitat com una escola, el seu interès per la nostra feina sempre serà temporal, de pas. Si les facultats ens descriuen així, ens estan fent un flac favor. I si nosaltres mateixos acceptem aquest rol, ens debilitem. Perquè si volem que el periodisme de proximitat tingui futur, els primers que ens l’hem de creure som els que l’exercim. És preocupant veure com moltes vegades se’l creuen més els lectors i els diversos actors de l’ecosistema local que nosaltres mateixos. L’ombra de les crisis –alguns no hem viscut mai una època pròspera del sector– és allargada i castiga l’autoestima, però acceptant la resignació t’acorrales. Quin periodisme feia, si no, l’aclamat Josep Maria Huertas Claveria i els seus huertamaros, aquells periodistes –com recordava fa poc David Fernàndez en un article al Línia– arran de carrer que cartografiaven cada barri, cada demanda veïnal i cada necessitat per cobrir?

En moments de dubte, recordar els clàssics sempre va bé per aixecar la moral. Però no cal anar tan lluny. Les xifres de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), la patronal de la premsa de proximitat, constaten que hi ha present i que hi ha futur. Que som empreses consolidades que donem feina i que oferim horitzons professionals a llarg termini, no escoles. I que l’àmbit geogràfic i la priorització de temes de la nostra cobertura periodística no ens situen per se en una divisió inferior. Que no ens releguin a ser el planter. El bon periodisme es pot fer des de qualsevol trinxera, i la de la proximitat és, segurament, la més genuïna.

Arnau Nadeu, director editorial dels diaris Línia.

Article publicat al número de tardor 2022 de la revista Comunicació 21.