Fa un parell d’anys, devia de ser a principis del 2009, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat va impulsar un Pla de Foment de la Lectura a Catalunya per incrementar l’índex de lectura en llengua catalana. La campanya Llegir ens fa +grans de l’esmentat Departament volia implicar diferents sectors, tant de l’àmbit de la cultura com de la indústria del llibre. Els objectius semblaven clars: impulsar la lectura com a via fonamental d’accés al coneixement i millorar l’hàbit i la competència lectora de la ciutadania catalana més gran de 14 anys. Iniciativa lloable, però de resultats irregulars.

A l’inici d’aquest curs, la consellera Irene Rigau, des del Departament d’Ensenyament, va anunciar que el Pla per a l’Impuls de la Lectura –que s’estendrà fins al 2014– tindrà tres eixos importants: l’aprenentatge de la lectura, l’ús de la lectura com a instrument d’aprenentatge i l’afavoriment de l’hàbit lector. Una nova iniciativa irreprotxable, ja que insisteix en un concepte bàsic de l’educació: la comprensió lectora.

Però a aquests plans de foment de la lectura, campanyes o cúmul de bones intencions, sempre els hi falta alguna cosa: la lectura dels nous llenguatges. Potser en el punt on ens trobem del segle XXI seria molt convenient –quan es parla de política educativa– anar més enllà, i entrar en la lectura i la compressió dels codis audiovisuals, del nous llenguatges com l’audiovisual.

–Un nou llenguatge? –salta el Lluís–. Però si el cinema ja te més de 100 anys!

–Doncs encara amb més motiu –exclames– per ensenyar-lo a les escoles, no?

Estem en una societat on les pantalles i els dispositius mòbils –sobretot en el camp de la telefonia mòbil– són cada vegada més presents. No pot ser que aquests dispositius siguin només símbols de l’estatus social –en mans d’adolescents o d’adults–, un simple divertimento d’una societat fascinada i enlluernada per la tecnologia de consum.

Estàs convençut que una ciutadania capaç de llegir –de comprendre– els mitjans de comunicació, seria una ciutadania més crítica. Hi ha un concepte del llenguatge audiovisual que t’encanta, tant des de la vessant formal com des de la una perspectiva conceptual: és el fora de camp, és a dir, una anàlisi que vagi més enllà d’allò que enfoquen les càmeres, més enllà de la tecnologia emprada com a suport.

–Aquest concepte, manllevat al llenguatge cinematogràfic, és un bon símil per poder explicar que és important llegir, però que hi ha coses molt més importants que els mitjans de comunicació no ens mostren: l’ecosistema comunicatiu, les estructures econòmiques i polítiques del mitjà, els models socials que els mitjans proposen…

–Però tot això és molt complex! –et talla el Lluís.

–Potser sí, però és que la realitat mediàtica que ens envolta és complexa –li respons taxatiu.

–Però potser no cal ser tant rebuscat –et diu–. Com deia la meva àvia: ni poc ni massa, carbassa!

–Mira Lluís, durant la campanya electoral, amb blocs o sense blocs, la rierada d’informació per tots els canals serà brutal… tu creus que si no coneixem el fora de camp entendrem tot el que ens diuen els mitjans?

–Potser sí, potser sí… –et va contestar, sense ganes de polèmica.

Quan vas sortir de l’estudi del Lluís frisaves per arribar a casa i recollir aquelles idees sobre el paper –millor dit, sobre la pantalla– no volies que res se t’escapes, cap idea, cap paraula. Amb preses vas llençar les claus sobre la taula, vas posar en marxa l’ordinador, vas seure i vas teclejar ràpidament… les lletres apareixien a la pantalla.

Fa un parell d’anys, devia de ser a principis del 2009, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat va impulsar un Pla de Foment de la Lectura a Catalunya per incrementar l’índex de lectura en llengua catalana. La campanya Llegir ens fa +grans de l’esmentat Departament volia implicar diferents sectors, tant de l’àmbit de la cultura com de la indústria del llibre.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.