Opinió

Formar comunicadors quan la comunicació està de moda

|2019-01-30T09:22:08+00:0030 Gener 2019|Comunicació21

Més de 200 graus relacionats amb la comunicació, impartits per 67 universitats, públiques i privades, a tot Espanya. Aquesta és només una de les xifres d’una de les anàlisis més completes que s’han fet fins ara sobre aquests estudis, titulat Los estudios universitarios de comunicación en España (2017). Análisis de la situación actual para un debate abierto sobre su futuro estratégico, i que forma part d’un llibre publicat per l’ATIC (Associació Espanyola d’Universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació). Val la pena fer-hi una ullada, perquè és una radiografia molt completa que permet veure quins noms tenen les facultats que ofereixen aquests estudis, el nombre de places i els noms dels graus, entre altres coses.

Aquest desplegament de graus (i màsters i postgraus) referits a la comunicació serveix també per adonar-se de fins a quin punt són uns estudis que estan de moda. Per bé i per mal. Per bé, perquè tenim la possibilitat de formar gent, no només en Periodisme, sinó també en Comunicació Audiovisual, en Publicitat i Relacions Públiques, i en altres estudis que hi tenen relació (multimèdia, videojocs, digitals interactius, etc.). Tant és així que, el pròxim curs 2019-2020, la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona arrencarà amb una oferta de dos graus nous, a més dels tres que ja té: Comunicació Interactiva i Comunicació de les Organitzacions. Tot plegat, és molta gent jove que voldrà prendre el relleu i desplegar un seguit de competències i habilitats sobre comunicació, en un sentit molt ampli.

Però, també per mal, perquè en uns estudis que estan de moda i que ja tenen afegit un component d’exposició pública i, alguns cops, de cert glamur, aquestes carreres també tenen gent que tot just vol ser una cosa: presentador/a de televisió o periodista d’esports o, de fa menys temps, youtuber o influencer, per dir-ne només algunes. Si els potencials estudiants no miren tota la informació que les universitats pengen sobre aquests graus, en un esforç més que considerable de transparència fet en els últims anys, i a més no se’ls fa entendre abans d’entrar que tot això que volen ser porta aparellat un exercici enorme de responsabilitat, un cop dintre sovint se senten decebuts i enfadats. I això val per a tots els àmbits de la comunicació.

Al professorat no ens ajuda gaire el context. La universalització tecnològica, que ha obert un ventall enorme de possibilitats d’expressió, també ha comportat que la gent cregui que tenir un mòbil et converteix en fotoperiodista o reportera de televisió o ràdio. No és incompatible tenir moltes opcions d’expressar-te i crear amb el fet que tota professió ha d’anar de la mà d’un seguit de responsabilitats. No és incompatible teixir xarxes de relació i comunicació amb la ciutadania amb el fet que ha d’haver-hi professionals. Cosa que no es discuteix en altres àmbits.

El context general, profusament analitzat, és molt més ampli i internacional. Una bona part del “pecat” primigeni és el discurs bàsicament economicista i profundament determinista tecnològic de la societat de la informació, que com a projecte polític va convertir la informació i el coneixement en matèria primera fonamental per al creixement, desenvolupament i enriquiment de la societat. La forma en què s’ha venut aquest discurs i tot el que la realitat s’entossudeix a mostrar-nos cada dia (Facebook i Cambridge Analytica, per exemple) porten camí de convertir-se en dos universos paral·lels.

Una societat de la informació més inclusiva hauria d’implicar una ciutadania que reclamés professionals de la comunicació responsables que servissin als ciutadans. I per això ens cal formar la joventut sota aquesta premissa.

Montse Bonet Bagant, professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.