Good morning, mitjans municipals!

D’un temps ençà, els ajuntaments –de totes les mides i colors– s’estan posant les piles en una qüestió rellevant, però no sempre valorada degudament, com és la comunicació. Per fi, s’han acabat de convèncer que una bona comunicació és vital per donar rellevància a la tasca que es fa a ciutats i pobles, i es nota en com s’està treballant darrerament el contingut de les webs, però, sobretot, les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Es destinen més recursos i es professionalitzen els equips per comunicar millor, per explicar més temes i per arribar a més persones, tant del municipi com de la resta del territori.

Això és molt bo en tant que es dona la importància que es mereix al fet de comunicar amb rigor, però també té una vessant perversa perquè sovint s’assimila la comunicació local com comunicació municipal i, òbviament, són dos conceptes diferents, malgrat que pretenguin impactar sobre la mateixa audiència. Està clar que qui remena les cireres és qui se n’aprofita, però cal advertir que aquestes cireres són de tothom, no exclusives de l’equip de govern que les gestiona ni tampoc del conjunt del consistori.

Ara que venen les eleccions municipals, convé recordar-ho, perquè fer un mal ús dels mitjans de titularitat municipal no només perjudica el necessari dret de la ciutadania a rebre una informació veraç i plural, sinó també el mitjà de comunicació, que perd credibilitat i malmet la seva vocació de servei. I, filant més prim, fins i tot, afecta el polític que pretén instrumentalitzar la premsa de proximitat, perquè la gent no és ximple i, malgrat que l’habilitat interpretativa d’alguns polítics seria digna d’un Oscar, tard o d’hora es descobreix l’artifici de l’actor que hi ha darrere del personatge. És més, per molt bones intencions que tingui un alcalde, estar a prop dels ciutadans implica també exposar-se i, com que –sortosament– no tothom opina igual, a les distàncies curtes l’art de persuasió dels governants s’ha de veure les cares amb la reticència dels escèptics a empassar-se promeses d’alta volada i difícil aterrament.

A cada convocatòria electoral, es torna a posar sobre la taula l’etern dilema entre el comprensible afany dels polítics per fer campanya i explicar les bondats del seu programa electoral, i la llibertat dels mitjans de comunicació públics a fer-ne notícia a partir del seu criteri periodístic i no per quotes imposades, i qui acaba perdent és l’audiència, que s’ha d’empassar els blocs de propaganda informativa de cada partit com si fossin veritables notícies de campanya. Buscant la vessant positiva d’aquest estira-i-arronsa entre polítics i premsa, trobaríem que una i altra part cada cop són més imaginatives cercant fórmules per satisfer els seus interessos, tot i que, a priori, el marge d’acció és limitat.

Les ara molt llunyanes eleccions municipals de l’any 1999 van implicar una gran novetat des del punt de vista de la comunicació: internet s’incorporava a la campanya i va ser la primera vegada en què els partits estrenaven pàgina web per fer arribar els seus missatges a l’electorat potencial. La premsa va dedicar molts articles i reportatges per analitzar com eren aquests nous aparadors polítics i quina influència tindrien en la campanya i en els resultats electorals. Havia entrat en joc una nova eina i es desconeixia el pes real que podia arribar a tenir en un moment en què, precisament, la presencialitat deixava de ser tan important en clàssics de campanya com els mítings o les visites a les fàbriques, perquè el discurs ja no s’adreçava als congregats in situ sinó a la premsa present que se n’havia de fer ressò i, a partir de llavors, també al seu propi canal informatiu, que eren les pàgines web dels partits. Vist en perspectiva, allò va ser un entrenament per tot el que havia de venir després, com l’aparició, ús i abús de les xarxes socials o la “cessió” d’imatges ja editades per part de les pròpies formacions polítiques perquè els periodistes no hagin de perdre temps ni cometre cap error a l’hora de seleccionar els fets destacables i les declaracions més encertades dels polítics. El següent pas natural és que els directors de campanya presentin els informatius durant el període electoral i els cambrers dels bars on esmorzen els candidats s’encarreguin de la secció meteorològica.

Fer un mal ús dels mitjans de titularitat municipal no només perjudica el necessari dret de la ciutadania a rebre una informació veraç i plural, sinó també el mitjà de comunicació, que perd credibilitat i malmet la seva vocació de servei

Els mitjans locals no haurien d’estar al servei dels governants, sinó del conjunt de la ciutadania, donant veu a persones i entitats que aporten valor a la comunitat, tant per la tasca que fan com perquè són el necessari complement o contrapunt a la informació municipal. És totalment lícit que la premsa municipal permeti una via directa i preferent en la seva safata d’entrada a les comunicacions elaborades des de l’ajuntament, i també ho és que tracti les notícies que es generen des d’alcaldia i la resta de regidories. El perill és quan es dona per bo tot el que prové de l’ajuntament, sense contrastar-ho ni complementar-ho amb els agents socials implicats en el tema. Certament, això comporta més feina per al redactor i el risc que l’entitat pugui posar en dubte o, directament, contradir la versió oficial, però limitar-se a reproduir les notes de premsa de l’ajuntament empobreix l’ofici de periodista i desacredita l’esperit democràtic del mitjà.

D’altra banda, per a les entitats del tercer sector, els mitjans de comunicació locals sovint són l’única via per comunicar els seus projectes i activitats, sobretot en poblacions petites i mitjanes. Sortir a TV3 o a La Vanguardia és pràcticament impossible i, probablement, força improductiu per als seus objectius, si la seva àrea d’acció se centra en l’entorn més proper. Per això és clau la complicitat de la premsa de proximitat a l’hora d’actuar de zoom mediàtic per augmentar la visibilitat d’una activitat rellevant que no hauria de passar desapercebuda a l’ull dels conciutadans.

Cal que els mitjans municipals s’obrin a la realitat de la comunitat més enllà de l’ordre del dia del plenari i les actuacions urbanístiques de l’ajuntament i, en tot cas, quan s’abordin aquests temes, es faci no per exalçar el paper del titular de la corresponent cartera, sinó per explicar en què consisteix el projecte i com afectarà els veïns. El polític pot arribar a avorrir i dispersar el punt d’interès, mentre que el que té més transcendència per a la ciutadania és que els mitjans locals tinguin cura a l’hora de fer un bon tractament informatiu i entretenir des de la proximitat. Donar a conèixer la matèria que gestiona el polític és instructiu, fins i tot quan crea controvèrsia, però posar el gestor per davant del fet produeix rebuig i allunya el mitjà del seu públic.

No cal emular Robin Williams a Good Morning, Vietnam i mossegar la mà que et dona de menjar, però pretendre que la comunicació oficial sigui l’única font dels mitjans municipals no afavoreix ningú, ni tan sols el propi ajuntament, si més no a mitjà i llarg termini. De la mateixa manera, les entitats socials han d’espavilar per canviar el xip i esdevenir també un referent informatiu àgil i interessant, perquè tampoc es pot pretendre que els periodistes vagin porta per porta com un comercial d’Avon demanant què estan treballant les associacions, sinó que cal professionalitzar-se per poder explicar millor què són i què fan, i plantejar propostes que resultin atractives per a l’audiència. Al cap i a la fi, la informació ha de ser plural, però també substancial i cridanera. No es tracta només de complir donant veu a tothom, sinó de ser més ambiciosos i més “sexis” en el plantejament i el tractament dels temes.