Els mitjans de comunicació de proximitat no passem per una crisi de credibilitat, ni l’economia és més feixuga que temps passats, ni els salaris són pitjors, ni les graelles són més complicades d’omplir que unes dècades enrere. El periodisme ha estat sempre qüestionat, els diners no han sobrat mai, les condicions salarials han estat sempre precàries i tancar una graella no ha resultat mai fàcil. La comunicació local plora per moltes bandes, però sobretot per garantir la supervivència, i aquesta obsessió és la que empeny molts directius a desenvolupar models de producció que s’aixequen a partir dels recursos escassos i basats en hores de tele a qualsevol preu per arribar al còmput que estableix la normativa. Vaja, amb el tot s’hi val.
No es pot fer televisió a qualsevol preu, la responsabilitat que tenim és suficientment important com perquè el nostre compromís social sigui directament proporcional a uns estàndards mínims de qualitat. I en aquest punt m’agradaria introduir el concepte de servei públic que, per un interès molt legítim, s’han apoderat des d’alguns espais públics. En realitat és una màxima que també tenim els privats. Fem un servei públic de primer ordre i ens l’hem de creure. Al mateix temps també cal que l’administració en prengui consciència, ho reconegui i destini esforços per contribuir en la permanència dels mitjans locals.
Arribats en aquest punt, no podem caure en el cofoisme pensant que la realitat és molt crua i assumint amb complaença el ‘qui dia que passa, any empeny’. Hem d’autoexigir-nos com ho faria qualsevol altre mitjà de comunicació que juga amb una capacitat d’audiència superior i amb més pressupost. No podem caure en la temptació de veure’ns superats pels que ens desdibuixen, moltes vegades intencionadament, i ens volen treure de l’equació de l’ecosistema comunicatiu efectiu i de qualitat. Però no és menys veritat que algunes vegades, i alguns més que d’altres, els hi posem molt fàcil. Els mitjans de proximitat formem part de la mateixa realitat que qualsevol altre, les amenaces són les mateixes i tenim menys recursos. Cert. Però no podem perdre la partida abans d’iniciar el pols, i això comença i acaba per creure’ns el què fem, interioritzar-ho i anar a totes.
“Anem malament quan la viabilitat té una excessiva dependència econòmica o política”
És necessari acceptar una perspectiva. Que les formes de comunicació han canviat és una realitat evident a la qual no podem girar l’esquena. Ara bé, hi ha una gran diferència entre aquells que fan d’streamers i els que fem periodisme, i no es pot pretendre que aquest concepte eclipsi la visió i l’estil que ha de tenir un professional de la comunicació. Bé, serà així mentre els periodistes no perdem de vista que la nostra funció és la que és, i no és altra que explicar sense filtres allò que passa al nostre entorn. Això per una banda. Per l’altra, anem malament quan la viabilitat del projecte té una excessiva dependència econòmica o política i, encara pitjor, quan aquesta condició es transforma en el modus vivendi. En acceptar aquesta temptació, el mitjà i el producte perden tot l’interès.
Arribats en aquest punt, és un bon moment per parlar dels models de producció televisius. Aquest és un debat que tots hem alimentat i engreixat moltes vegades. Tampoc és que ara existeixi una crisi de models ni de producció de continguts. Aquesta discussió existia abans, ara i sempre. Davant de qualsevol repte audiovisual, la primera pregunta que ens autoformulem és sobre el model. És a dir, què volem fer i com ho volem fer. I això sempre té una dependència del públic objectiu. En realitat, el públic consumeix allò que té a la seva disposició i, més que saber què vol, la tasca que té el consumidor de la pantalla és destriar entre les opcions possibles. I, és veritat, són moltes i algunes deixen molt a desitjar.
Recordo llargs debats, i encara els tenim, entre directors i responsables de continguts de les televisions de proximitat per arribar a algun tipus de conclusió definitòria sobre el model de producció de les teles locals. Hem inventat moltes coses per arribar a una entesa.
Albert Brosa, periodista i director de nous formats i expansió de Corisa Media Grup.
