Diuen que qui no te feina, el gat pentina. Aquesta dita és perfectament aplicable al zel que gasta la Fiscalia alhora d’anar presentant papers als jutjats contra continguts emesos per TV3. Un zel similar al que sembla que han esmerçat en deixar els negocis del rei emèrit nets com una patena. Ara li ha tocat el rebre al Mag Lari per un innocent –subratllo innocent– comentari al programa L’au pair.
El Mag Lari se suma a la llista de professionals de la comunicació i artistes que han estat perseguits per la Fiscalia per la seva participació o direcció en programes de TV3. ‘Curiosament’ sempre a partir d’una denúncia d’algun grupuscle unionista; la pauta sempre és la mateixa. La cosa va començar amb Albert Om i el gran Pepe Rubianes amb el seu “a mi la unidad de España me suda la…” al programa El club. Anys més tard van ser Bibiana Ballbé i Jair Domínguez els qui van estar en el punt de mira per una sàtira al Bestiari Il·lustrat. Que tots aquests precedents hagin acabat en un no-res –de fet mai haurien d’haver-se començat– no desanima gens la Fiscalia a repetir la jugada. A diferència del mític gag del Monty Python amb el Tribunal de la Santa Inquisició, això no fa cap gràcia, encara que hi tingui alguna retirada.
Més enllà d’haver de reivindicar de nou la tolerància a la sàtira com a element definitori del gruix cultural i la bona salut d’una societat, aquest darrer –que no serà pas l’últim– capítol de denúncies de la Fiscalia em mou a apuntar dues qüestions col·laterals.
La primera és convidar el lector a fer una comparativa mental entre el que els passa als nostres mitjans de comunicació nacionals i la resta que rebem per l’antena o el cable. Una comparativa que fa mal als ulls. A banda d’aquesta injustificable persecució de la Fiscalia, TV3 i Catalunya Ràdio estan sotmeses al control permanent de la nostra autoritat audiovisual, el CAC, que ha arribat a fer retirar algun programa de la graella, com ha estat el cas recent de Bricoheroes. En canvi, la resta de televisions que emeten sota llicència estatal no estan sotmeses a quasi cap control; viuen feliçment en una mena d’arcàdia regulatòria. L’organisme que –dins d’una mena de calaix de sastre competencial insòlit a la UE– té les atribucions d’autoritat audiovisual estatal, la CNMC, només actua pel que fa al –gran– negoci publicitari de les televisions privades. Sobre els continguts, res a dir, ni tan sols quan han manipulat barroerament alguna informació o directament han fabricat una notícia falsa. No té cap trellat aquesta diferència abismal entre la situació d’una televisió envers la resta. Cap ni un.
La segona és sobre el comentari que va fer el Mag Lari al programa, pel qual tenim la Fiscalia perdent el temps i els diners dels contribuents. Hi ha un tema de fons que explica el perquè de la frase i que, aquest sí, ens hauria de preocupar. És un tema de consum cultural i lingüístic. Per què pot semblar que pots fer “més de dolent” si ho dius en castellà? Doncs molt senzill: perquè quan veiem una pel·lícula o sèrie amb “dolents”, la immensa majoria de cops aquests personatges els sentim parlar en castellà. No perquè siguin els “dolents”, sinó perquè el film o capítol està doblat al castellà, no pas al català. Una residualització de l’oferta en llengua catalana que, si no canvia i molt el text de la futura llei estatal de l’audiovisual, es veurà reforçada en els propers anys.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
