Quan es produeix un fet molt greu que afecta els mateixos fonaments de les institucions públiques d’un Estat, però és silenciat informativament primer, i després, quan l’escàndol ja és imparable, és tractat com una polèmica política més, però no pas denunciat amb tota la contundència exigible, el problema no és només de vulneració del codi deontològic del periodisme, sinó de manca de cultura democràtica dels mitjans i professionals implicats.
El que està passant aquests dies amb l’escàndol de les converses sobre la conxorxa del ministre d’Interior espanyol, situa novament el posicionament de bona part dels mitjans de comunicació estatals, a l’hora de tractar els temes que afecten la vida social i política de Catalunya, més en el territori de la “propaganda de guerra” que en el d’un periodisme honest. Alguns, fins i tot s’han situat al límit de la justificació de l’execrable conxorxa, gairebé dient que “tot sigui a fi de bé”, si del que es tracta és de combatre el procés de Catalunya a la seva independència. I si mirem aquí, alguns han fregat el “col·laboracionisme”, si mantenim la terminologia a l’ús en situacions de confrontació entre països. Una desgràcia que no és pas nova. Es parla de Catalunya, i sovint contra Catalunya, sense donar veu als qui representen la majoria dels catalans. Tot en ordre.
Aquestes darreres setmanes, coincidint amb la repetició de les eleccions al Congrés i al Senat, hem viscut noves mostres, no només en el terreny de la informació de la campanya electoral, sinó en d’altres teòricament allunyats, com els esports o la senyalització viària, que ens recorden que la catalanofòbia, més o menys explícita, és part consubstancial del nacionalisme banal que patim. Un nacionalisme del qual es pretén sistemàticament negar la seva existència, però que ens el trobem ben instal·lat al relat amb què la majoria dels grans mitjans de comunicació espanyols ens expliquen l’actualitat cada dia. Com diria Michael Billig, n’és part del paisatge. Si això li sumem algunes pràctiques potineres i de concepció audiovisual molt tronada, podem convenir que la televisió en blanc i negre d’altres èpoques no ha pas desaparegut del tot, sinó que es manifesta quan convé.
Comencem pels esports. Res a dir amb el protagonisme de l’Eurocopa i “la roja”. El problema ve quan es barreja amb total impunitat esport amb discursos que donen justificació a la intolerància. No és només que alguns mitjans fessin enquestes sobre la continuïtat o no de les xiulades a Piqué, sinó que fins i tot el compte oficial de Twitter d’un programa de la TVE –sí, una televisió pública- preguntava si el jugador “s’havia guanyat el dret (sic) a no ser xiulat” quan juga amb el combinat estatal. I no passa res. Cap protesta del seu Consejo de Informativos. Tot en ordre.
La segona ha estat comentada per molts mitjans com aquest mateix portal. Els informatius d’Antena3 TV es van inventar un fals testimoni, protagonista d’una suposada polèmica en què es vinculava, sense cap escrúpol ni decència intel·lectual, l’ús del català (valencià) als senyals de trànsit amb el risc de patir accidents. Que el fals testimoni, fabricat per a l’ocasió, fos una extreballadora de la cadena i valencianoparlant, no feia altra cosa que sumar punts a l’esperpent. I tampoc passà res. Ni la televisió va demanar cap disculpa, ni cap organisme professional (l’Asociación de la Prensa de Madrid per exemple) ni autoritat audiovisual estatal (en refereixo a una CNMC que podríem arribar a dir que més o menys ho és) va dir res. Silenci. Tot en ordre.
Entrant en la campanya, hem pogut veure com s’ha sobredimensionat algun incident, lamentable, en un míting a Catalunya, mentre s’ignoraven fets similars que han afectat candidatures no-unionistes… que per altra banda tampoc surten per a quasi res. I el que ja és directament reprovable, és que s’amaguessin als espectadors les condemnables agressions que va rebre el jove protagonista de l’intent de boicotejar el míting, per part d’alguns militants o simpatitzants d’aquell partit . Un partit que és omnipresent als programes de la cadena que pertany al grup mediàtic tan amic del futur exdirector de l’Oficina Antifrau. Tot en ordre.
De nou constatem que, salvant honroses i digníssimes excepcions, la catalanofòbia no només surt gratis a les televisions espanyoles –i resta de mitjans– sinó que gaudeix d’enormes complicitats. Té premi, ja que molts espectadors ho aplaudeixen i el món polític governant ahir, ara i probablement demà a Madrid, ho premia. Tot en ordre.
Un blanc i negre televisiu que també presidí l’únic debat amb primers caps de llista en tota la campanya. No ho dic només pels colors que presidien l’horrorosa escenografia del debat, ni per l’encarcarament de la mecànica del programa, ni pel galdós paper dels tres moderadors, ni per la discutible qualitat de la realització, ni pel soroll molest que es va sentir durant tot el programa, ni per haver tancat la porta als grups parlamentaris catalans, ni…, sinó per tot plegat. Un autèntic viatge al passat, ben carregat de pols, que evidencia novament com de prima és la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Un caduc i caspós format de debat polític, impensable per a qualsevol televisió del segle XXI. El “premi de consolació” que va organitzar TVE, dies més tard, amb la presència dels tres grups parlamentaris proscrits, de tan encarcarat que va ser, no mereix el nom de debat ni per misericòrdia.
Però el problema “de veritat”, segons el que ens pontifiquen allà…, i aquí, del panorama informatiu és la “manipulació” de TV3 i Catalunya Ràdio. Tot en ordre… fins que desconnectem democràticament, com a societat emancipada, d’aquestes misèries.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
