Són suficients cent mil lectors per mantenir un diari nacional? En pocs dies hem rebut dades aparentment contradictòries sobre l’evolució del diari Ara: mentre el CEO li atorga la tercera posició dels diaris més llegits a Catalunya, l’últim EGM Baròmetre el col·loca en una tessitura difícil al situar-lo en el lloc setè, i a més superat per dos rotatius regionals (Segre i Diari de Tarragona). Per què aquesta diferencia? Internet.

Els estrategs de l’Ara deuen estar vivint una situació paradoxal, ratllant l’esquizofrènia. Saben que tenen un producte guanyador, però no el poden capitalitzar perquè els models de negoci són diferents a la xarxa i al paper . La indiscutible força que té el diari a internet (també a través dels nous dispositius) no es tradueix en diners. I els recursos que s’obtenen per pagar l’estructura periodística (i per tant, de la xarxa) provenen del diari en paper, estancat en lectors i vendes, i a més principal font del seu dèficit, que comença a fer-se crònic. Inquietant.

Quina és la solució? Fa dos anys i mig, l’Ara va ser el primer diari concebut des de les seves arrels com un rotatiu multiplataforma. I estic convençut que serà també el primer diari que doni el pas i s’atreveixi a abandonar el paper per submergir-se plenament a la xarxa. Probablement serà un procés progressiu, però ja s’ha fet un pas de gegant: els periodistes d’aquella casa estan mentalitzats i saben que la cursa està més a prop del final que del principi. Si volen continuar innovant han de ser els primers en descarregar llast. Personalment, penso que el paper encara té molt de recorregut, però no per a tothom. Sobren operadors en tots els segments, territoris i games, i cal perfilar molt bé quin és el teu target de lectors, el pla de negoci i el nínxol de mercat. Mentre el barril de petroli Brent es mantingui en xifres acceptables, el paper continuarà.

I després està la competència. Aquí ningú cedeix ni cedirà, i el sorpasso a El Punt Avui és ja impossible. Els gironins, més durs que una roca, mantenen les seves posicions i, després del calvari que van patir, es troben còmodes i bunqueritzats, amb la solidesa que dóna tenir al darrere un patró amb una cadena d’alimentació i el conseqüent flux de caixa il·limitat. Tot i que a Barcelona són molt més dèbils que a Girona, fan de tap i impedeixen el creixement de l’Ara en un espai natural compartit. (Per cert, algú els hi pot dir que les portades en color groc no ajuden?)

Per no parlar de la publicitat: tant l’Ara com El Punt Avui a Barcelona són un fracàs publicitari i la seva base de lectors no els permet connectar ni amb les grans centrals de compra –possiblement mediatitzades per les línies editorials dels dos diaris– ni amb el mercat local, collats entre els dos grans (El Periódico i La Vanguardia) i els regionals. Tampoc l’expansió territorial no suma: a València les vendes són catastròfiques, i a les Balears, tímides.

Així doncs, L’EGM Baròmetre, com deia,- ha rebaixat un 6% els lectors del diari Ara en l’última certificació. Aquesta pèrdua coincideix amb la desaparició de la revista Time Out (que distribueix El Periódico, una operació liderada per Joan Alegre, exdirector general de l’Ara). Time Out valia un 6% dels lectors? Es pot remuntar aquesta xifra? Sembla difícil que en la propera certificació l’audiència millori. La dada no és tan dolenta en si mateixa –cent mil lectors no són una tonteria– però sí que és significatiu el fet que es trenca una tendència: els tímids avanços ara són retrocessos i no és el que s’espera d’un diari de nova planta que està obligat a seguir creixent.

Si estem davant d’un estacament de l’Ara (uns milers de lectors amunt o avall a l’entorn d’aquests cent mil lectors) vol dir que el diari tindrà dificultats per marcar un nou full de ruta que li permeti armar una ofensiva i tornar a la senda del creixement. L’esforç que s’ha fet ha estat titànic, especialment l’esforç humà. La incorporació de la mediàtica Mònica Terribas no ha servit per rellançar el diari en la seva versió en paper, tot i que a la xarxa l’increment d’usuaris únics ha estat generós en els últims deu mesos.

Malgrat tot, sobten les tímides vendes a quiosc. L’escenari periodístic que s’ha trobat l’Ara en els últims dos anys i mig és un somni per a qualsevol empresa editora: dues eleccions nacionals, un meló obert en canal ple d’efervescència identitària i una agenda judicial que es desborda. Un caldo de cultiu apte per vendre periòdics. Òbviament, l’element correctiu ha estat la crisi que ha neutralitzat aquest escenari, però segurament també la canibalització de la seva pròpia versió digital. La paradoxa, una altra vegada.

Ferran Rodés aguanta convençut de l’èxit de la seva plataforma. Financerament no hi ha perill de que el tinglado trontolli. El problema no són els diners al banc –escassos– sinó les preguntes que els estrategs es fan: es podran mantenir els cent mil lectors diaris? Podrem rebaixar el dèficit fins a nivells suportables? Serà rendible algun dia l’Ara? La versió en paper diària aporta suficient valor afegit? Si la resposta és no, l’Ara donarà el pas plenament a digital i farà historia. M’imagino que el pitjor que pot fer és no fer res i continuar igual, en comptes de liderar i obrir el camí que tard o d’hora seguiran altres rotatius.

Indubtablement, l’aposta és arriscada, perquè la presència i prestància que dóna el paper encara no la pot donar la xarxa. Per un diari tan interpretatiu dels fets com és l’Ara, això marca la diferencia i la seva absència a quiosc es tradueix en por a ser irrellevants. Tornem a allò de l’esquizofrènia… Potser s’acabarà incorporant un psicòleg al consell d’administració.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.