La renúncia d’Oriol Soler a la presidència del diari Ara ha estat ràpida i silenciosa. L’ideòleg i fundador del rotatiu ha marxat amb la suficient elegància com per evitar estralls irreversibles en un moment d’enorme vulnerabilitat per a la capçalera. Les discrepàncies amb Ferran Rodés, nou president, van arribar a un punt de no retorn en el moment que Soler va perdre la batalla interna per substituir al director Carles Capdevila.
Així doncs, s’imposa la força dels diners (Rodés) sobre la de les idees i l’empenta (Soler). La marxa d’aquest últim no hauria d’haver suposat necessariament la sortida afegida de Cultura 03, de més transcendència empresarial. El grup cooperatiu ha venut les seves participacions al mateix preu que les va adquirir, el que implica un gest d’en Rodés per evitar un trauma en el divorci forçat. També ens indica que el valor comptable de l’Ara deixa molt que desitjar un any i mig després del seu reeixit llançament. Cultura 03 marxa perquè ja no confia en el projecte editorial i empresarial que va ajudar a impulsar en primera instància. I amb tota probabilitat, tampoc estava en condicions financeres de seguir aportant fons i avals en una espiral on la seva participació quedaria sentenciada a diluir-se.
Tampoc les coses marxen prou bé a Cultura 03, i el retorn a plena dedicació d’en Soler permetrà reforçar la gestió d’una desbordada Anna Xicoy al front d’un grup cooperatiu que ha de taponar urgentment vies d’aigua en algunes de les seves divisions. Cultura 03 haurà de fer un pensament, donat que l’acumulació de fracassos en les seves últimes inversions (plataforma digital de llibres inclosa), poden qüestionar l’eficiència de l’actual direcció en un grup on la propietat és assembleària i on creix el descontentament d’un sector crític cada vegada més significatiu.
L’encaix de l’Ara amb les publicacions de Cultura 03 s’haurà de revisar i el diari podria fins i tot suportar desvincular-se de la marca Time Out Barcelona amb relativa facilitat. A l’inrevés no sembla tan evident donat que la versió de pagament de la revista té una modesta base de lectors (estancada i que fins i tot es redueix) davant un escenari inquietant per a les indústries culturals. La suma de lectors internautes també podria patir algun canvi, però sense massa efectes col·laterals per a una capçalera que basa la seva força i el seu futur exclusivament en la versió digital.
Així doncs, amb Ferran Rodés com a patró indiscutible, sense oposició interna al seu mandat i amb control absolut sobre la redacció i les finances, l’Ara –el primer diari concebut com a multiplataforma– inicia una nova etapa amb un repte immediat: traduir en diners l’enorme audiència digital que acumula l’Ara.cat. Reduir a nivells suportables les pèrdues de la versió en paper no deixa de ser un obstacle menor per a la supervivència del diari si ho contextualitzem en la crisi que devasta tot el sector. Ara el més important és aconseguir tiquet i plaça per al futur: el paper és un problema temporal.
L’Ara analògic (o en paper) té data de caducitat perquè no ha aconseguit el que es proposava: estancat en lectors i amb una presència extremadament desigual pel territori, el rotatiu és considerat un diari barceloní, malgrat els estímuls (sense èxit) d’implementar la marca a les Illes i a València amb un intent de fer el gran diari nacional, somni que es presenta ja del tot inviable.
Certament, l’audiència de l’Ara acaba d’aconseguir superar a El Punt Avui a Barcelona, però les xifres dels dos són tan insuficients que no són motiu per celebrar res. Que un diari de tirada nacional aconsegueixi una audiència menor a la del diari lleidatà Segre, per exemple, no ofereix massa optimisme per al futur. I més quan les baixes xifres d’audiència el fan insignificant per a les grans centrals de publicitat, amb la paradoxa de tenir al capdavant del rotatiu al fill de qui va ser un dels homes més influents del món de la publicitat a Espanya, Leopoldo Rodés.
L’aventura de l’Ara continua i, com ja és habitual en els grans projectes, ho fa devorant als pioners visionaris que, com Soler, li van donar vida i ànima. L’Ara inicia una nova etapa a cara de gos sense massa oportunitats, amb tot en contra i en el pitjor moment econòmic imaginable. Només la determinació i la butxaca d’en Ferran Rodés permetrà superar els obstacles evidents. Amb la marxa d’en Soler, l’Ara enterra definitivament el romanticisme que venia incorporat amb l’ADN del projecte. I potser és això precisament el que li permetrà sortir-se’n.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
