No parlarem de cap americà, sinó d’un personatge del món de la comunicació que fa deu anys ens va deixar. Sovint, el reconeixement d’un professional ve donat per les obres o continguts que ha creat. En alguns casos, pocs, a més cal sumar-hi el mestratge que exercí en d’altres que l’han succeït. Parlem d’en Ramon Barnils.

El món de la comunicació audiovisual és un gran motor d’expressió i reinterpretació d’interessos i valors culturals propis, ja sigui amb obres de creació artística, ja sigui amb continguts informatius. És així de normal a la majoria de països, i en el cas dels EUA, n’han fet una eina d’influència mundial, no només cultural, i un negoci majúscul: des del Hollywood de les majors als informatius de la CNN. És això normal a tot arreu? Aquí encara no, no del tot.

Explicar críticament el que passa aquí i fora des del desacomplexament nacional pot semblar avui una praxi assumida per una part significativa dels professionals de la informació catalans; però fa no massa anys, allò que es considerava correcte i escaient era decantar-se per l’autoodi, mai reconegut, o practicar un cofoisme subaltern de vol gallinaci. La necessitat d’explicar-nos la realitat, què ens passa, des de paràmetres d’anàlisi propis i no traduïts, va ser una llavor que Barnils conreà intensament, esdevenint el pare intel·lectual d’alguns integrants del nostre actual escenari mediàtic. L’ACN en seria un.

El títol d’aquest escrit recorda un dels seus programes, un que ha fet escola amb majúscules. Durant més de dos anys es va poder escoltar una obra interpretada a tres veus amb dos altres homenots de la comunicació. Un, mestre de la paraula escrita i l’altre –malauradament desaparegut poc després d’en Barnils– de la paraula feta ritme i sintonia. Parlem de la Mercantil Radiofònica, d’en Quim Monzó i d’en Jordi Vendrell.