El meu darrer article a Comunicació 21 explorava el procés pel qual els mitjans passen a formar part dels sistemes d’intel·ligència artificial. És la gran revolució i, per tant, bo serà insistir-hi avui sustentant la nova eina sobre el periodisme local i cercant la resposta a una pregunta inquietant: som davant d’una oportunitat o d’un risc?
Certament, l’ús de la IA als mitjans de comunicació és un debat global i accelerat, tot i que en alguns territoris hi ha realitats molt diferents. Als Estats Units, el periodisme local fa anys que ha entrat en una espiral de tancaments, desertificació mediàtica i pèrdua de talent. A Catalunya, en canvi, la premsa de proximitat manté una vitalitat notable i una confiança que fins i tot creix en temps de desinformació. En aquest context, l’estudi News consumers are cautiously optimistic about AI use in news, publicat el passat mes de novembre per la Local Media Association (LMA), és una peça molt útil per entendre com percep el públic la irrupció de la IA en la producció informativa –i què pot aprendre’n el nostre ecosistema local–.
L’estudi parteix d’una enquesta extensa a consumidors de notícies locals als Estats Units. El primer element que destaca és el grau de familiaritat amb la IA: la gran majoria dels enquestats asseguren saber què és i com funciona de manera general. Tanmateix, aquest coneixement no es tradueix en una acceptació plena. La categoria més nombrosa és la dels ‘cautelosament optimistes’, un perfil que, segons els autors del treball, combina curiositat, pragmatisme i preocupació. Segons l’informe, gairebé sis de cada deu consumidors se situen en aquesta franja intermèdia: ni entusiastes, ni refractaris. Com es reconeix en l’estudi, aquest matís és important perquè indica que el debat no és tecnofòbic, sinó condicional.
S’entén que el públic no rebutja la IA inicialment; el que rebutja és perdre control, rigor o transparència. Quan la pregunta és directa, el missatge és inequívoc: el 98,8% dels consumidors exigeixen que hi hagi una persona revisant o supervisant qualsevol contingut generat o assistit per IA abans de publicar-se. És una xifra pràcticament unànime.
“Quan la tecnologia entra directament en la cadena de valor informativa –escriure notícies, titular, fer síntesis interpretatives–, el nivell de confiança cau”
Això connecta amb un altre resultat contundent d’aquest treball americà: el 97,8% vol saber si s’ha utilitzat la IA en la peça informativa. La transparència no és un “extra”, és una condició per a la confiança. I una part significativa dels lectors demana no només la declaració d’ús, sinó també informació sobre quina eina s’ha emprat i quin paper ha tingut en el procés editorial.
Els autors de l’estudi de Local Media destaquen que “un dels aspectes que millor retrata les percepcions del públic és la diferència d’actitud segons el tipus de tasca”. Els consumidors integren amb facilitat la idea que la IA serveixi per a funcions internes, com ara transcriure entrevistes, revisar estils, organitzar dades o generar visuals. En canvi, quan la tecnologia entra directament en la cadena de valor informativa –escriure notícies, titular, fer síntesis interpretatives–, el nivell de confiança cau.
I en el meu parer, l’estudi ho reflecteix amb un contrast contundent: fins i tot quan es planteja que un periodista ha verificat personalment el contingut generat, només un 37% s’hi sent còmode. Per contra, un 47,6% declara incomoditat. El públic, doncs, continua percebent la intervenció humana com a garantia indispensable, però no suficient: vol saber amb precisió què fa la màquina i què fa la persona.
Aquest patró coincideix amb resultats d’altres informes recents, com els del Reuters Institute, que descriuen un creixement accelerat de l’ús de IA per part dels usuaris, però una adopció molt més prudent quan es tracta del periodisme, com també vaig comentar a Comunicació 21 en el seu moment. Igualment, estudis acadèmics publicats el 2025 adverteixen del risc d’homogeneïtzació estilística i d’un ús superficial de la IA, que a vegades es limita a escriure introduccions “planificades”, fent perdre la personalitat del mitjà i la profunditat del contingut.
El cas català: similituds prudents i diferències estructurals
Si comparem aquest panorama amb el de la premsa de proximitat catalana, hi ha punts de coincidència, però també diferències estructurals que cal tenir molt presents.
El paral·lelisme més clar és el de la confiança: igual que als EUA, la confiança s’ha erosionat, a Catalunya la premsa local se sosté en gran mesura perquè el públic percep que darrere de cada capçalera hi ha un equip proper, accessible i reconeixible que els genera precisament confiança. En un moment d’escepticisme generalitzat cap als grans mitjans i les xarxes socials, els mitjans de proximitat són vistos com un espai de credibilitat i identitat comunitària que honora Catalunya.
Ara bé, això, que és una fortalesa, també implica un risc: un ús opac o massiu de la IA podria comprometre aquest patrimoni de confiança, especialment en mitjans petits que basen la seva reputació en la personalitat i l’autoria.
Al meu entendre, la gran diferència respecte del context nord-americà és estructural: mentre que als EUA el periodisme local ha patit un col·lapse històric, a Catalunya hi ha un teixit dens i viu, amb capçaleres consolidades i un arrelament territorial que no té equivalent a molts comtats dels Estats Units. Això vol dir que la IA aquí no s’introdueix per substituir allò que ha desaparegut, sinó per millorar processos en mitjans que encara tenen múscul, identitat i continuïtat.
“És evident que la IA pot ser molt útil per al periodisme de proximitat, però en un marc clar: suport, no substitució”
A més, el factor lingüístic i cultural juga un paper decisiu: el periodisme local en català té una funció comunitària que va més enllà de la informació; connecta identitats, memòries, festes, reivindicacions i xarxes socials pròpies. És difícil imaginar que un contingut generat automàticament, sense context ni sensibilitat local, pugui ocupar aquest lloc.
A la llum de l’estudi, doncs, és evident que la IA pot ser molt útil per al periodisme de proximitat, però en un marc clar: suport, no substitució. Les redaccions locals podrien obtenir grans avantatges en hores d’edició, documentació, transcripció o verificació. També en la generació de gràfics, bases de dades o eines internes de gestió.
Però la funció central –la mirada local, la interpretació, el contacte amb la comunitat, el rigor i la responsabilitat– continua sent humana. En aquest sentit, la premsa catalana pot oferir un exemple positiu: mitjans petits, però amb forta identitat i capacitat de mantenir una relació real amb els seus lectors, singularment en paper. Si la IA s’introdueix amb transparència, la ciutadania no la viurà com una amenaça, sinó com un reforç.
El repte, però, és no caure en l’automatització massiva que ha contribuït a l’erosió del periodisme local nord-americà. L’estudi de la LMA és clar: la confiança no es regala; s’explica, es demostra i es cuida. I, especialment en un país com el nostre, la confiança comunitària és un actiu massa valuós per posar-lo en risc.
Com a conclusió, el treball que comentem ens diu que la IA no és el futur en abstracte, és una eina que ja forma part del dia a dia de moltes redaccions. L’estudi mostra que els consumidors estan oberts al seu ús, però sota condicions estrictes de transparència i supervisió humana. La proximitat, la identitat i la confiança són el tresor del sector. La IA pot ajudar a reforçar-los, però també podria erosionar-los si s’aplica malament. El camí, doncs, no passa per fer “periodisme automàtic”, sinó per fer periodisme millor amb l’ajuda d’eines intel·ligents. I sobretot, sense perdre allò que ens fa imprescindibles.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
‘Ser dircom és un quadre de Goya’ – David Centol
