La sala petita del Col·legi de Periodistes és gairebé plena, la darrera sessió del Seminari s’ha acabat. Acomiades els assistents; professors i professores de Secundària interessats per l’Educació en Comunicació, van abandonant la sala. El Lluís, però, entra amb la revista Capçalera a la mà i brandant-la per sobre del cap. El mires i et dius, ell és així: sempre contra direcció i fent-se notar!
–Has vist l’article que parla del periodisme alternatiu? – et pregunta de lluny.
–Sí, sí… l’he vist i l’he llegit –li contestes.
–Està bé, eh?
Malgrat que tens ganes de desconnectar i marxar cap a casa et quedes una estona a parlar amb el Lluís. La conversa deriva cap el contingut i la forma del discurs dels mitjans alternatius. Malgrat que ja no col·labores en cap mitja alternatiu, et segueix preocupant això que l’article del Capçalera anomena “periodisme alternatiu i militant”; et segueix interessant això d’indagar en el discurs, en els nous registres.
I tu, que véns d’on véns, i que com tothom tens un passat que et pesa. Recordes aquelles llargues discussions sobre el discurs i el contingut, sobre la “inversió del signe”, sobre la “gadgetizació” dels mitjans; de com endinsar-nos més enllà de la denúncia i entrar en la comunicació alternativa.
Diuen que les ràdios lliures –que van aparèixer a Catalunya a l’inici de la transició– van ser grans escoles de periodistes, però a tu t’agrada recordar-les com a petits laboratoris de comunicació. On alguns dels que participàveu teníeu la mirada clavada en les experiències radiofòniques franceses i, sobretot, italianes. De sobte, recordes vagament un llibre que parlava de les primeres ràdios lliures a Itàlia.
Arribes a casa i vas directament a la prestatgeria on hi ha els llibres de comunicació i busques entre ells. Estàs segur que era de l’editorial Hacer, però, com sempre, no recordes el títol. Sí, és aquí! Cerques les pàgines on estan transcrits alguns dels guions radiofònics. Finalment, trobes el fragment que buscaves i llegeixes:
“Ràdio Alicie transmet: música, notícies, jardins florits, mentides, invencions, descobriments, receptes, horòscops, filtres màgics, enamoriscaments, butlletins informatius de guerra, fotografies, missatges, massatges i discursos pesats.
Ràdio Alicie transmet de tot: el que voleu i el que no voleu, el que penseu i allò que no penseu pensar.”
Home –penses– no és James Joyce, però és un petit intent de trencar l’estructura del discurs lineal, és un intent d’aproximar-se a noves formes d’expressió. Gires el llibre per mirar l’any de publicació… sí, clar, d’això ja fa algun temps: 30 anys… només. Sobre el dipòsit legal i l’any de publicació el títol original del llibre resa: Alicie is il diabolo.
Potser sí que actualment cap mitjà alternatiu –del que ara anomenaríem del tercer sector– vol ser “il diabolo”. Potser perquè els poders ja els dimonitzen prou per utilitzar un “contingut” diferent, només faltaria que ara, a sobre, utilitzessin una “forma” diferent. Malgrat això, trobes a faltar algun mitjà que s’atreveixi a trencar la piràmide invertida i altres fórmules i estructures caduques del periodisme clàssic. Algú que s’atreveixi a utilitzar recursos expressius manllevats d’altres registres o llenguatges.
Utopia? Bé, potser sí, però d’això es tracta… o no?
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
