Que difícil ens resulta assimilar que la gran majoria de la gent, la que no llegirà mai aquest article, no viu enganxada a l’agenda mediàtica com nosaltres. Que mentre escrivim sobre fets que cataloguem de transcendentals, la gent està pensant a canviar-se la nevera. La frase no és meva. Ens la deia fa poc Esther Vera, directora del diari Ara, en una reunió de treball amb els diaris Línia. Però tampoc és seva, sinó de Vicent Sanchis, que segons ens explicava la va pronunciar en un consell de redacció quan dirigia el diari Avui per fer tocar de peus a terra un col·lega que estava fent una elucubració estèril.
D’aquella reunió de treball en van sortir diverses coses bones i, col·lateralment, la llavor d’aquest article. Era un divendres de juliol, s’acabava una setmana informativament intensa i tots els presents ens reconeixíem cansats. Comentàvem la seva exclusiva del cas dels cartells dels Maragall i l’Alzheimer, fèiem pronòstics sobre repetició electoral sí o no, parlàvem dels resultats de les eleccions angleses i de les previsions de les franceses… Mentre a fora, el traginar de la gent del Raval seguia el seu curs diari absolutament aliè a tot plegat. Beneïda –o maleïda– bombolla, la nostra. La d’aquestes espècies en extinció que mantenim una relació d’amor-odi amb una infoxicació –parlant dels anglesos, ells en diuen information overload, és a dir, sobrecàrrega informativa– de la qual som víctima i botxí.
“Que difícil ens resulta assimilar que la gran majoria de la gent, la que no llegirà mai aquest article, no viu enganxada a l’agenda mediàtica com nosaltres”
Sempre he cregut que la trinxera local fa més difícil perdre el món de vista. Al quilòmetre zero de l’ofici hi acostuma a haver menys periodistes d’aquells que sembla que només escriguin per a ells mateixos o per al seu entorn més proper, que normalment és qualsevol cosa menys representatiu de la societat que pretenem que ens dediqui un moment del seu temps lliure –cada cop més saturat. Sovint hi penso quan pujo al poble que em va veure néixer i créixer, al nord de la Catalunya Central, i entro al bar de tota la vida. Les converses que hi sento gairebé mai tenen a veure amb l’agenda setting. I què voleu que us digui… Més d’un dia n’he sortit amb una sensació d’enveja sana. Perquè allà, d’infoxicació, poca. Però de comentaris sobre l’última decisió de l’alcalde o la darrera novetat al poble –allò que nosaltres en diríem actualitat local–, tots els que vulgueu. Bon senyal per als que ens dediquem a explicar-ho, m’agrada pensar quan marxo.
Diuen que l’últim que es perd és l’esperança. Constatar que la informació més propera manté l’interès vindria a ser més o menys això, quan s’està immers en la batalla diària per aconseguir que es faci un forat entre el soroll mediàtic que ens eixorda. Ni és fàcil ni és continu, però hi creiem i seguim avançant. Amb pas ferm. Perquè no hi ha millor teràpia per a la infoxicació que aquesta: aferrar-se a la teva bandera i plantar-la el més alt possible. Costi el que costi i pesi a qui pesi.
Arnau Nadeu, director editorial dels diaris Línia.
Article publicat al número d’estiu 2024 de la revista Comunicació 21.
