Amb la premsa de proximitat (o local, com se segueix dient a la majoria de països) es dona una circumstància curiosa: uns la donen per morta per inanició en l’era digital, i altres la veuen més viva i imprescindible que mai. I entremig, tota la gamma de grisos que puguem imaginar, però al final potser tots tenen la seva part de raó.
Per un costat és força nombrosa la gent experta que considera que té un panorama menys fosc que la premsa d’abast general. No vol dir que el tingui diàfan, però com que exerceix unes funcions irrenunciables i imprescindibles en els terrenys de la informació, els serveis i la publicitat-promoció al nivell més immediat, juga amb avantatge tot i no poder fer les economies d’escala dels grans mitjans. Alhora, com que les empreses i entitats editores tenen el coneixement del territori –formen part del paisatge– i la gent del territori en coneix les persones que hi ha al darrere, els atorga la confiança suficient per usar-la, encara que sigui criticant-la.
Aquesta és una fortalesa essencial de la premsa i els mitjans locals, que constitueix un avantatge que ha existit sempre mentre s’ha mantingut el flux d’aportacions econòmiques per part de la població (en la de pagament) i dels anunciants del territori, ja que les grans campanyes publicitàries hi arriben amb comptagotes i només a algunes capçaleres. Aquesta fortalesa es fa palesa en el fet que la premsa local en paper ha perdut menys exemplars de difusió que la d’abast català i espanyol en la llarga agonia que va començar amb la crisi engegada el 2008.
A l’altre costat (entremig també hi ha la posició de molta gent, com he recordat) hi ha les persones que mantenen la tesi que la premsa local, i potser tots els mitjans locals, no tenen futur, i clarament menys que els d’abast geogràfic-comunicatiu més gran. Els arguments poden resumir-se en la dificultat de fer economies amb una tecnologia que cada cop es fa obsoleta més de pressa, amb els costos unitaris creixents en la mesura que es redueixen els tiratges de les publicacions, i amb la dificultat de fer més amb menys recursos: menys periodistes, comercials i personal administratiu, i/o més mal pagats.
En aquestes circumstàncies, algunes publicacions han vist útil recórrer a integrar esforços al si d’una cadena editora –per recuperar les economies d’escala juntament amb els altres títols–, altres han anat recorrent a ampliacions de capital, i n’hi ha que de moment mantenen l’equilibri tot i les dificultats. Encara no hem arribat a veure créixer de forma molt espectacular els “deserts informatius”, denominació amb què es refereixen als Estats Units a les zones del territori en què han tancat els mitjans impresos tradicionals, deixant la població en mans de l’audiovisual, el digital i els mitjans d’abast comunicatiu més ampli.
Pràcticament tots els títols de premsa local en paper, però, han hagut de fer el pas inexorable cap a les edicions digitals, si us plau per força, un terreny que presenta molts paranys per a tot tipus d’editors: els ingressos per subscripció poden estar al voltant de la cinquena part dels que genera el paper (i no compensa la reducció de costos industrials sense tocar els redaccionals) i els que es generen per publicitat són una xifra ínfima respecte als del paper. Alhora, la possibilitat d’ampliar el volum de persones usuàries en digital fora del territori cobert amb el paper (i que paguin) genera uns recursos ínfims, i aquí sí que l’avantatge dels editors d’abast més gran és clar: hi ha més massa crítica de població d’on captar lectors, i al mateix temps tenen molt més fàcil anar diluint la cobertura editorial des del focus en l’espai regional, nacional o estatal cap a una indefinició neta –amunt i avall– a la recerca dels famosos “milions d’usuaris únics mensuals”, que no generen ingressos però sí flaixos de màrqueting. I a més poden fer propostes a mitjans locals per integrar-se al seu perímetre com a “publicacions temàtiques locals”.
Entre una visió extrema i l’altra, però, cal afegir una altra perspectiva: els canvis en el paisatge de la comunicació local, que considero que són a l’origen de la senda que han iniciat tots els mitjans, serveis i activitats que podem incloure en el que en podem dir “ecosistema comunicatiu local o de proximitat”. Vull exposar alguns trets que caracteritzen el paisatge d’aquest ecosistema i condicionen el futur dels seus primers habitants: la premsa local, les emissores de ràdio municipal i les pioneres televisions locals, abans que aquest concepte quedés atrapat en les mans de tv-tarot i similars en massa llocs.
El primer, que un dels grans patrimonis de la premsa local ha estat l’anunciant de proximitat. Però els mecanismes de personalització publicitària dels gegants d’internet li poden esgarrapar una bona part de la despesa que arriba a les publicacions, com està passant amb els grans mitjans, i aquests mitjans més grans també aniran a la recerca de l’anunciant local (concessionaris locals de cotxes presents a la ràdio i la televisió nacionals, per exemple).
El segon, que les necessitats informatives de proximitat de la població cada cop estan més cobertes per altres mecanismes comunicatius, com els grups de WhatsApp i les pàgines a Facebook, YouTube i altres xarxes socials. La barrera protectora dels editors tradicionals davant l’entrada de competidors la constituïen alhora els costos econòmics d’engegar el negoci o servei editorial i la seva habilitat d’esdevenir el referent-àrbitre-mobilitzador-dinamitzador del territori que dificultés l’arribada de competidors (altres editors, emissores municipals, televisions locals).
Avui , a l’editor local li queda només aquests segon flanc. Que és molt, però no està clar que sigui suficient per adaptar-se i resistir en el paisatge comunicatiu tan complex i en canvi constant.
Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
