Digueu-me pessimista, digueu-me negatiu, però crec que la premsa s’acaba. Almenys allò que els darrers decennis hem assimilat com a premsa: un negoci editorial tenyit de servei d’interès social / interès general que havia de satisfer el benestar informatiu de la població (cobrir les necessitats informatives amb rigor i exactitud, amb pluralitat de fonts, cobertura continuada dels temes i creant una agenda temàtica rica, coherent i cohesionadora) amb un producte pagat parcialment per les persones usuàries i sobretot per la publicitat, la transparent i l’encoberta, i en alguns casos ajudades amb subvencions.

Quan les edicions de paper dels diaris més llegits inclouen tan poques pàgines de publicitat i els editors malden per aconseguir la seva ració de publicitat institucional davant la impossibilitat d’interessar els anunciants comercials, s’ha arribat al límit. Quan les xifres d’exemplars venuts que els editors aporten a l’OJD per a l’auditoria anual han caigut ja definitivament de les 100.000 còpies diàries a Espanya, quan els 80.000 exemplars de La Vanguardia a Catalunya per en el període octubre 2019-març 2020 ja han quedat vells, per massa elevats, i El Periódico no arriba ni als 50.000 exemplars, s’ha arribat al límit. Quan l’audiència dels diaris en paper (més la versió PDF) cau a Espanya al 18,4% i a Catalunya al 17,5% l’any 2020 segons l’EGM, s’ha arribat al límit. Quan aquestes marques de premsa tradicional han de recórrer a la competició del màrqueting de les edicions digitals per etiquetar-se líders amb un indicador absurd com és el de milions d’usuaris únics mensuals, tot i l’escassa diferència de xifres amb els diaris únicament digitals als quals tripliquen o quadrupliquen (pel cap baix) en ingressos, s’ha arribat al límit. I quan els editors trenquen la unitat d’acció davant les propostes temptadores de Google i Facebook per arribar a acords econòmics amb algunes capçaleres, després d’anys de pressionar amb la idea que “les xarxes socials i els buscadors es beneficien del nostre treball i volem compensació”, s’ha arribat al límit.

Ho diuen les xifres de difusió, les xifres d’audiència, les xifres d’ingressos publicitaris, les xifres d’ingressos generats dels usuaris i usuàries, i totes les enquestes sociològiques (CIS, CEO, Digital News Report, etc.). La premsa ha esdevingut un producte o un servei de minories, cal assumir-ho i actuar en conseqüència, tots: editors, polítics, acadèmics.

El problema ja no és si els diaris (paper i/o digital) estan entregats als desitjos de les forces polítiques, econòmiques i/o als governs, i si la dependència dels bancs que els presten els diners els emmordassa. Durant anys hem debatut sobre la propietat i els vincles de la premsa (i el periodisme) amb el poder, i de si el periodisme es creu que encara és el “quart poder”. A hores d’ara cadascú te la seva posició al respecte i no cal insistir-hi més. Però la crisi terminal de la premsa –d’aquesta premsa– no passa només per aquí.

El problema a l’hora de seguir parlant de salvar la premsa (com l’hem entès sempre) és que hem de sobrepassar la mirada actual sobre les fonts d’ingressos i buscar idees més enllà.

Els casos d’èxit com el de The New York Times (no és l’únic, però és el més reiterat per tothom) o més a prop el d’elDiario.es (o a França el cas de referència de Mediapart) i la llarga existència de pioners com VilaWeb no ens han de confondre de la gravetat de la situació per al conjunt del sector, a la vista del que està passant amb la majoria de marques periodístiques. En el primer d’aquests casos, a més d’una enorme inversió periodística i una trajectòria d’estudis profunds sobre les possibilitats d’actuar en cada moment, l’han ajudat l’impuls d’activitats no pròpiament periodístiques (els webs de cuina i de mots encreuats aporten molts subscriptors) i el deteriorament espectacular de la resta de la premsa dels Estats Units. En el cas d’elDiario.es, la reinversió dels beneficis en l’operació periodística (redacció) li han permès oferir un servei que va a més, i també ha sabut modular les fórmules per obtenir recursos de la comunitat de lectors i lectores, tot i que la publicitat segueix essent una important font d’ingressos. I amb VilaWeb trobem un altre cas d’empresa periodística que va més enllà de l’esperit mercantil i ha sabut crear també la seva comunitat que li segueix fent confiança. Amb tot, però, cap d’aquests projectes periodístics està protegit dels canvis que estan venint en l’ecosistema informatiu.

En pocs casos es podrà aspirar a què la publicitat tingui ja un gran pes en el finançament, atès que les plataformes socials seguiran optimitzant la seva participació en el mercat, si les actuacions polítiques internacionals no hi posen remei. I fer pagar els usuaris, com es planteja la immensa majoria dels mitjans digitals, no genera prous ingressos al preu actual (fins i tot The New York Times necessita cinc subscripcions digitals per cada una de paper). A més, poques persones estan disposades a pagar i el seu nombre augmenta molt lentament en tots els països (d’acord amb les xifres del Digital News Report). Però a més, modificar l’hàbit d’accés gratuït a diverses capçaleres diàriament no és fàcil i tindria com a resultat el refugi en els webs informatius de les televisions públiques (BBC) i l’increment de l’ús de xarxes socials per sobrepassar els murs de pagament.

Davant d’aquest estat de coses, el recurs indefinit dels ajuts directes a la premsa amb fons públics no és la solució i cal pensar en altres fórmules. A més del discutit subsidi dels grans jugadors d’internet, que es podria destinar no a pagar directament els editors, sinó a dotar un fons de suport a la premsa que rescabali part dels costos de personal periodístic de les empreses, es podria ampliar amb una taxa sobre les activitats publicitàries de tot tipus: si el periodisme (o el servei de la premsa d’informació general) se segueix considerant una activitat de transcendència social, té tot el sentit. Alhora, es pot facilitar el pas de les empreses a entitats professionals no lucratives, i altres mesures que es poden implementar. Són alguns exemples a partir del que s’està parlant en alguns països.

La premsa comercial com l’hem entès el darrers segle té els dies comptats. Cal buscar estructures alternatives per fer-la menys dependent dels suports financers tradicionals i per evitar que passi a ser esclava de les decisions dels gegants d’internet o dels operadors de telecomunicacions, que és una altra possibilitat amb les seves apostes multiple play. Només hi ha una certesa: el periodisme i el servei informatiu no són exclusius de la premsa, i la ciutadania ho sap i ho demostra amb el canvi d’usos que s’ha produït els darrers vint anys.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.