Si els vidres trencats d’El Periódico haguessin estat els de Catalunya Ràdio, l’Ara o VilaWeb, per posar tres exemples, no s’haurien gastat gaires minuts a les tertúlies, ni s’hauria escrit cap article, intentant escatir quines serien les motivacions profundes i transcendents que haurien portat els joves a rebentar l’entrada d’un mitjà de comunicació o els aparadors de les botigues del passeig de Gràcia.

Com que la barbàrie en aquest cas circularia pel carril de la dreta, hauríem enllestit l’assumpte certificant el poc cervell dels qui així actuessin i ens hauríem quedat més amples que llargs després d’esgotar tots els adjectius per desqualificar la mainada reaccionària i ultradretana. I faríem bé. De vegades un ruc és només un ruc.

Diferent és si els actes vandàlics i el pillatge els protagonitza l’extrema esquerra o el jovent nihilista que considera, a la manera dels Sex Pistols, i després d’haver llegit poc i malament, que no hi ha futur.

En aquest cas, una vegada acomplert el tràmit administratiu de les piulades de solidaritat entre el gremi periodístic, car tots entenem que trencar els vidres d’un diari o de qualsevol altre negoci és injustificable, cal córrer a analitzar-ne les causes i motivacions perquè no fos cas que, de la mateixa manera que hem escrit més amunt que un ruc és un ruc, ara estiguéssim davant d’un unicorn de color rosa temporalment despistat.

Així que d’immediat cal començar en aquest cas un capbussament col·lectiu als calaixos de la frivolitat per extreure’n manuals de psicologia i sociologia ben resumits per veure si ens sortim i trobem la manera d’excusar-los i exculpar-los, ja que sent aquest jovent que crema Barcelona depositari de tan elevats ideals, alguna cosa externa a ells ha d’explicar-ne i justificar el mal comportament. En un tres i no res arribem a l’argument més socorregut, la violència estructural del sistema. I és així que el xicot que amb un mall a les mans rebenta l’aparador d’un diari passa de ruc a unicorn rosa.

Aquesta doble vara de mesurar fets concrets i tangibles com la violència i el pillatge és també traslladable als àmbits de més difícil aprehensió, com és el cas aquests dies de la llibertat d’expressió. Convertim el descerebrat Pablo Hasél en un heroi –servidor ha signat un article al diari Ara demanant que no ingressés a presó– i cridem a favor de la llibertat d’expressió sense matisos, al mateix temps que considerem una bona notícia i aplaudim fins que se’ns cremen les mans que es condemni algú altre a pena de privació de llibertat per haver celebrat a Twitter l’accident aeri de l’avió de Germanwings perquè el passatge era majoritàriament català.

Si voleu un exemple més proper, pregunteu-vos quants signaríem un manifest o un article demanant la llibertat de la noieta falangista antisemita que en un acte d’homenatge a la División Azul convidava a combatre els jueus per ser els culpables de tots els mals del mon haguts i per haver. Perquè d’entrada, la reacció majoritària en aquest cas ha estat més aviat la contrària: indignar-se perquè la jove aspirant a psicòpata hagi dit allò que ha dit sense que ningú hagi corregut a posar-li un morrió i tancar-li la boca. De fet, ningú en nom de la llibertat expressió s’ha queixat quan la Fiscalia ha obert una investigació d’ofici i ningú ho farà si, més endavant, un tribunal la condemna.

Així doncs, no sembla que sigui la coherència la que guiï el nostre posicionament envers la reivindicació del dret fonamental de la llibertat d’expressió. Es dirà, per diferenciar el cas del senyor Hasél del de la senyora falangista, que no és el mateix injuriar la corona que fer una crida a despatxar jueus. I efectivament no ho és. Però és que Pablo Hasél, més enllà de les injúries a la corona –delicte aquest d’un anacronisme insultant– acumula un llarg historial de topades amb els límits de la llibertat expressió per desitjar obertament que algunes persones desapareguin o, encara pitjor, les facin desaparèixer del món dels vius. Així que sí, pesi a qui pesi, són casos perfectament comparables.

Si volem ser honestos, haurem d’acceptar que tot aquest debat sobre la llibertat d’expressió plantejat en els termes actuals i acompanyat de l’escuma al carrer és una estafa intel·lectual de primer ordre. Pura demagògia.

El debat seriós sobre fins a quin punt els delictes d’apologia del terrorisme o els delictes d’odi han acabat suposant un pas enrere en la llibertat d’expressió –no només a Espanya– és necessari. També ho és determinar si aquests desequilibris que s’hagin pogut produir han de ser corregits. I la qüestió no acaba aquí. Cal continuar, un cop definits de nou els límits, vigilant perquè quedi garantit que els topalls de la llibertat d’expressió s’apliquen a tots per igual, sense l’excés de discrecionalitat amb el qual de vegades actua una justícia excessivament farcida d’ideologia. Però tot això no és possible fer-ho mitjançant converses públiques del nivell dels preescolars, que és el que tenim en aquest moment.

Siguem rigorosos. I d’entrada predisposem-nos a posar-nos davant del mirall sense girar la cara a la mida real de les pròpies vergonyes. Interpel·lem-nos, no només per allò que volem i exigim dir, sinó també sobre allò que estem disposats a escoltar dels altres. I, sobre aquesta base, consensuem una mirada el més àmplia possible sobre la llibertat d’expressió acceptant que, aquesta mirada, ens demanarà ser tan generosos i pacients com exigirem que ho sigui el que viu a les antípodes del nostre pensament, vesteixi de blau o de vermell.

Els temps no circulen pel carril de la tolerància i la mesura. Volem dir, però que no sigui dit. I aquest és un negoci desequilibrat i trampós. Com també ho és, per acabar com començàvem, pretendre que estem fent un debat profund sobre el present i el futur del jovent quan l’única cosa que fem es convertir un grupet minoritari de saquejadors dedicats al pillatge en la fotografia de tot un col·lectiu.

Josep Martí Blanch, periodista.