El tancament de la ràdio i la televisió de L’Hospitalet ha posat sobre la taula algunes qüestions que conviden a la reflexió més enllà de la pròpia supressió dels mitjans i del tracte dispensat des de l’Ajuntament als treballadors, que se’n van assabentar per la premsa.

L’alcaldessa, Núria Marín, va apuntar que els costos de ràdio i televisió locals (d’1,1 i 1,8 milions d’euros respectivament) són “insostenibles”. D’acord, però en tot cas també ho serien en l’anterior legislatura. També va argumentar que ambdós mitjans no són obligatoris, bàsics ni prioritaris. Obligatoris, segur que no; prioritaris, depèn de com es miri; però bàsics, sí ho són.

Aquest darrer punt el desmenteix la pròpia alcaldessa, que a la pràctica no vol eliminar del tot els mèdia de la seva ciutat –senyal que la seva importància deuen tenir–, sinó repensar-los. Ara, la seva idea de mitjans públics em sembla que difereix força del que normalment s’entén com a tal –no és exclusiva seva, hi ha altres polítics que tenen el mateix concepte.

Marín vol impulsar un nou model de mitjans locals que pivoti entorn internet, amb Facebook i Twitter al capdavant, on ella és molt activa. Que l’alcaldessa i Ajuntament utilitzin aquestes xarxes socials per dirigir-se als ciutadans em sembla molt bé, però d’aquí a equiparar-ho a un mitjà de comunicació… Perquè el que fan els consistoris a les xarxes socials és informació i/o propaganda institucional, i en alguns casos fins i tot del partit que governa. És a dir, la mateixa tasca que webs oficials de les diferents poblacions, els quals a ningú se li ha passat pel cap considerar-los un mitjà.

Els mèdia locals, entre ells els de L’Hospitalet, se suposa que van una mica més enllà, tractant una varietat de temàtiques molt més àmplia i donant veu no només l’equip de govern de torn, sinó també a les altres forces polítiques, entitats, associacions i un llarg etcètera. On queden aquestes altres veus en el nou model de mitjans locals que vol instaurar Marín? “Vostè és la meva alcaldessa, no la pregonera 2.0”, li va etzibar amb encert un futur extreballador dels mitjans públics de L’Hospitalet en el ple del passat divendres.

La comunicació en exclusiva via internet i xarxes socials implica un altre problema que ni polítics ni mitjans públics haurien de defugir: la fractura digital i la discriminació que suposa per a una part gens menyspreable de la ciutadania que no pot accedir habitualment a internet.

I és que a Núria Marín li deu passar el mateix que a moltes persones amb una alta activitat a les xarxes socials, amb els periodistes al capdavant: que se’t trastoca la percepció de la realitat i et creus que fora d’aquest núvol tecnològic no hi queda pràcticament ningú quan, de fet, hi ha més persones a fora que a dins.

Pere Giménez @puickades

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram