Són les nou del matí del diumenge electoral i el quiosquer em mira de reüll quan li pregunto si la pila d’exemplars de l’Ara es vendrà. És el lògic escepticisme d’un professional que pertany a un estirp en declivi i que amb el pas del temps ha vist passar massa capçaleres sentenciades des del minut zero de la seva existència. Hores desprès, em passo per visualitzar si la pila continua o s’ha evaporat i l’escepticisme del quiosquer s’ha convertit en sorpresa: els seus exemplars s’han venut tots; de seguida, però, el quiosquer em fa veure que, també, s’han venut la totalitat de capçaleres catalanes, i només queda sobre el taulell alguna Gaceta i un parell d’exemplars de La Razón.

Desprès d’una de les campanyes publicitàries més llargues i innovadores que es coneixen del llançament d’un diari, l’Ara multidisciplinar ha arribat a bon port. La potència de foc ha estat certament espectacular: 120.000 exemplars esgotats segons l’editora i un allau de visites i usuaris al digital.

Milers de lectors es rumiaran si continuaran comprant una capçalera amb caràcter, plena d’anàlisi, contrast i opinió. Valoraran si un disseny modern però també inesperadament clàssic, rotund amb el cos i el tipus de lletra, les quatre columnes i l’ús contingut del color, serà un element clau en la seva decisió: si l’escolliran com a segona capçalera, com l’únic diari de referència personal o simplement l’ignoraran recuperant el vells costum d’esmorzar amb el diari de tota la vida. Una inèrcia difícil de trencar i només comparable a l’opció del canvi de vot: canviar de marca només quan aquesta ja no satisfà la teva evolució o ha traït allò que presumiblement t’ofereix.

L’excés de paginació del primer número (prop de 400 pàgines amb suplement) l’han fet inassumible per a qualsevol lector que vulgui tenir vida privada un diumenge, al marge de la lectura de l’Ara, és clar. El llançament sembla que ha estat un èxit i l’aparició del nou diari —orgullós, rotund i amb dues grapes— mourà “l’arc parlamentari” de les vendes amb els altres diaris nacionals en català, començant per El Periódico de Catalunya i seguint amb l’Avui, El Punt o el més modest Públic. Veurem si el pastís dels escons s’incrementa (gran repte dels nouvinguts) o tot passa per repartir-se el tros més gran i, en el pitjor dels casos, per arreplegar una simple queixalada. Veurem què passa també amb la fragmentació dels diaris digitals. Aviat, les dades sentenciaran els moviments.

Marxo del quiosc pensant que tant de bo tots els dies fossin així d’espectaculars per a la premsa en català. Llàstima que només hi hagi eleccions al Parlament cada quatre anys… Així doncs, la visió ocasional dels taulells buits de premsa venuda en català esdevé allò que hauria de ser o que ens agradaria que fós, però que lamentablement no és. I els promotors de l’Ara ho saben perfectament.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram