Es va escriure a bastament que la idea de posar el fre de mà al Baròmetre de la Comunicació aniria en perjudici dels mitjans més petits, els de proximitat. Des de Presidència, tant el conseller Francesc Homs com el secretari de Comunicació, Josep Martí, ja ho van advertir tan aviat com van prendre possessió. El país és petit, no es pot permetre aquests dispendis, venien a dir.

Es va iniciar un combat desproporcionat: en un cantó del ring, ple de raons, hi havia el púgil Mitjans Proximitat, que representava els valors reals i inequívocs del Baròmetre; a l’altre, enravenat i convençut que el poder dóna la raó, el púgil Administració Inamovible, que havia escoltat els cants de sirena dels diaris “de referència”. El combat va ser ben curt, pim-pam i Baròmetre tocat i enfonsat.

El combat no el van perdre els mitjans de proximitat, sinó que el van guanyar els grans editors de premsa de Barcelona, els únics que mai havien estat d’acord amb el Baròmetre per quan aquest instrument era l’únic, també, que ensenyava –i provava– les seves febleses fora de l’àrea de la capital. El que sap més greu és que l’Administració sabia –i sap– que el globus de la premsa barcelonina es desinfla a mesura que la distribució de diaris s’allunya del cap i casal. En aquest moment és quan aflora, amb tota la seva intensitat, la descomunal audiència de lectors de premsa de proximitat que amb el canvi –això sí, justificat amb l’excusa que un país tan petit com el nostre no es pot permetre una despesa com la que suposava aquell Baròmetre– ha perdut bous i esquelles.

I hom es pregunta: ningú va pensar que aquest instrument anomenat Baròmetre de la Comunicació i la Cultura tenia arguments de pes per ser explotat des del màrqueting, la investigació, els estudis de mercat, que haurien significat una bona font d’ingressos? Fins aquí l’ofuscació per minvar el seu esperit fundacional tan ben explicat aquell dia pel sociòleg doctor Salvador Cardús. Apunto, de passada, que el Baròmetre ja va néixer amb mal peu i que sempre va tenir l’espasa de Dàmocles al damunt.

Comunicació 21 ja ens deia el mes d’abril que “el resultat de la primera onada de 2014, però, no ha estat del grat de nombroses capçaleres, que han vist com queia considerablement el nombre de lectors si es comparen les xifres amb les darreres onades del Baròmetre en solitari, en alguns casos fins a la meitat”. La segona onada no ha variat pas aquest criteri.

En el nou estudi, la distribució és més proporcional a l’àrea territorial, cosa que perjudica especialment les publicacions de proximitat si es comparen amb dades passades, tant les locals i comarcals com les dels barris de Barcelona. És més, i això és molt greu, el nombre d’entrevistes ha baixat considerablement: l’informe s’elabora després de realitzar 7.000 entrevistes multimèdia, més 4.000 en el cas de premsa (11.000 en total), i més 7.000 en el cas de revistes (14.000 en total), mentre que en el Baròmetre en solitari havien arribat a ser 30.000 entrevistes presencials, tot i que els darrers temps, a causa de les retallades, se n’havia anat disminuint el nombre fins a arribar a les 18.600 entrevistes.

El criteri que segueix l’EGM premia la gran premsa, la que s’edita dins les àrees més poblades. Per això l’enorme interès de la premsa barcelonina en frenar l’antic Baròmetre creat per Joan Manel Tresserras i Salvador Cardús. El vell Baròmetre arribava fins a les capitals de totes les comarques amb un grau de fiabilitat raonable, amb la qual cosa dos terços dels periòdics de proximitat i revistes temàtiques gaudien d’uns resultats força fiables, els quals, de totes totes, demostraven que la premsa local és la líder indiscutible a 41 comarques del país.

Això s’ha fos. Amb la nova metodologia només són visibles 42 mitjans dels més de 100 de la premsa gratuïta; 13 mitjans dels més de 100 de la premsa comarcal de pagament, i 16 revistes en català de les també més de 100 que hi ha al país. Però tot i aquesta decapitació brutal, la premsa de proximitat encara pot treure pit i demostrar el ser poder.

Només a tall d’exemple, agafo unes dades de la setmana passada, facilitades per la segona onada de l’EGM Baròmetre Catalunya (l’hereu, recordem-ho, del primer Baròmetre). Els diaris d’informació general baixen d’1.749.000 lectors a 1.708.000, mentre que els diaris gratuïts es mantenen en els 306.000 lectors. El primer diari en català del rànquing, El Punt Avui –amb seu a Girona–, augmenta també els lectors i inicia un frec a frec amb El País, el fins ara tercer diari més llegit a Catalunya. Pel que fa a les publicacions no diàries, la premsa gratuïta en català supera en aquesta onada, amb 42 mitjans, el milió de lectors i puja de 981.000 a 1.071.000. La premsa de proximitat de pagament en català, amb 13 mitjans en el rànquing, incrementa 28.000 lectors i se situa en els 280.000. D’altra banda, les revistes en català, amb 16 mitjans, creixen en 59.000 lectors i arriben als 631.000. Després vénen els greuges, que n’hi ha uns quants; per exemple, la xarxa Línia Barcelona, amb les seves deu edicions, una per cada districte, entraria perfectament en aquest rànquing si EGM/Baròmetre la identifiqués com una sola capçalera unificada… però la suma d’aquestes edicions potser no és aconsellable que se sàpiga; bé, potser…

Amb les 30.000 entrevistes del vell Baròmetre, la totalitat de les publicacions de premsa de proximitat sumava prop de dos milions de lectors i totes les revistes editades per l’APPEC rondaven el milió i mig de lectors. És a dir, la premsa de comarques té la mateixa audiència que la premsa editada a Barcelona. Així eren els números. Per això han canviat les sumes, perquè el resultat no posi en entredit els grans editors i els enormes ajuts econòmics que reben, a anys llum del suport rebut pels petits editors de proximitat.

En aquesta història el peix gran no aconseguia menjar-se el peix petit. Doncs han canviat la història, i punt.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.