Hermes Comunicacions celebrarà aquest dissabte el primer aniversari de l’adquisició del diari Avui. Serà una excel·lent oportunitat per conèixer l’estratègia futura del grup i l’encaix definitiu del rotatiu dins el procés de reestructuració que ha dominat l’empresa durant tot aquest 2010. Fa tan sols uns pocs dies que el seu consell d’administració ha pres decisions cabdals —desprès d’un dels debats a porta tancada més difícils que s’han viscut a Hermes— i que ningú coneix fora del quadre directiu que treballa des de la Farinera a Girona.
Tot apunta a què les marques Avui i El Punt cohabitaran mantenint les sinergies industrials i editorials, per tal de garantir els respectius targets de lectors, poc complementaris. La imminent aparició del diari Ara no afavoreix la fragmentació territorial de les capçaleres, i altres experiments de màrqueting no són aconsellables en un moment en què els quioscos i els telèfons dels subscriptors seran proclius a un cert ball de lectors.
A partir d’ara, Hermes haurà d’explicar què vol fer amb l’Avui. Haurà de definir l’estratègia a seguir fent callar les diverses especulacions que no afavoreixen la credibilitat de la històrica capçalera. La fuga de talent cap a Cultura 03 s’interpreta des del quarter general de Girona com una vàlvula que afavoreix la reestructuració laboral, donat que aquesta ha estat la prioritat absoluta d’Hermes per aquest 2010. Els números vermells han facilitat, doncs, buidar la redacció de personal clau fitxat immediatament per l’Ara, i des d’Hermes no s’amaga el fet que s’ha tolerat aquest procés amb una argumentació força simple: pont de plata per a qui no estigui còmode amb la nova propietat.
Sembla prudent reduir els costos estructurals en un context econòmic tant advers, però la sagnia —relativa— de lectors de l’Avui en l’últim any aconsellen ara estabilitzar el projecte editorial de la capçalera. Una vegada que el redimensionament empresarial va passant a un segon terme, s’imposa enfocar tots els esforços en fer més competitiu un diari salvat in extremis per la valuosa ajuda dels fons públics que ha atorgat la Secretaria de Mitjans de Comunicació, i gràcies també a la valenta acció de la propietat al decidir obrir el capital. Malgrat tot, aquest any s’esperen pèrdues econòmiques a Hermes. Pèrdues importants (s’especula amb més de set milions d’euros) però assumibles, i que els obligarà a guanyar diners el proper exercici: la línia vermella no es pot creuar i aquesta s’ha fixat pel 31 de desembre del 2011.
A l’altra banda, el monumental embolic que es viu a la redacció de l’Ara (perfectament comprensible per a una capçalera nova que encara no ha fet el número 1 i que, per exemple, fins fa un mes no tenia fitxat el cap de la secció de política) no ha de ser vist pels gironins com una mostra de vulnerabilitat. L’Ara sortirà fort, molt fort, i a l’alçada de les altíssimes expectatives que els mateixos professionals han promogut. El contrari seria imperdonable i, per tant, improbable.
La qüestió serà veure si una nova gran publicació serà capaç d’aconseguir una audiència suficient per mantenir financerament el producte. Fins i tot s’haurà de constatar si garantint una determinada massa de lectors es podrà aconseguir l’esperat retorn publicitari. La crisi ha canviat els paràmetres, i les argumentacions que abans eren vàlides ara no ho són necessariament. El seu director general, Joan Alegre, ja haurà pogut comprovar la duresa del mercat i, potser, l’estratègia del tres per un (una pàgina a color a 6.000 euros amb dues de regal a cost zero) no és la millor manera d’entrar, tot i que segurament, sí l’única.
L’hivern serà crucial i la hipotètica fuga de lectors de l’Avui cap a l’Ara o la “creació” de nous lectors (des d’internet cap al quiosc) ens donarà una primera foto fixa abans de la primavera. Aleshores, el sector de la comunicació sabrà si Catalunya haurà de suportar ”un altre Avui” a rescatar amb diners públics, desprès que s’ hagi encarrilat l’Avui original gràcies a la suma vertiginosa i acumulada de milions d’euros provinents dels tributs públics dels últims vint anys.
La impressió i distribució de l’Ara per part de Godó podria tenir com a contrapartida el retard de l’aparició de La Vanguardia en català —potser per al proper Sant Jordi i no al febrer. Això permetria uns pocs però valiosíssims mesos d’avantatge per situar l’Ara i reduir una mica la pressió bestial que rebrà al llarg dels propers mesos. Potser, amb el temps, La Vanguardia acabarà sent més que un proveïdor estratègic per l’Ara, qui ho sap… Però tots ja coneixem les virtuts i els defectes de l’abraçada de l’ós, i també aquell refrany que adverteix dels perills de vendre la seva pell abans de tenir-la. I aquí pot radicar precisament el problema: veure si hi ha cap pell per vendre.
El que és indubtable és que l’Avui i El Punt tenen el seu propi recorregut, i l’última adquisició de dBalears per part d’Hermes demostra que el grup gironí vol continuar amb la seva expansió, consolidant-se com el primer grup de comunicació en català i reunint una envejable cistella de publicacions que la fan atractiva per a lectors, anunciants i accionistes. Però també és obvi que podria ser una temptació perillosa lloar l’excessiva competència de rotatius en català. Certament, tots afavoreixen el nostre espai comunicatiu i és remarcable el salt quantitatiu i qualitatiu que en els últims anys s’ha produït en el sector, però si parlem de la competitivitat de les empreses editores, dels seus resultats d’explotació, de la seva salut financera o de com afronten un any 2011 que serà especialment dur, el panorama no és tan encoratjador. I és aquí on tant l’Avui com l’Ara hauran de demostrar quelcom més que bones intencions.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
