Les darreres setmanes hi ha molt de soroll sobre què s’ha de fer per a protegir, almenys, i si pot ser afavorir, l’audiovisual català com a indústria i l’audiovisual en català com a dret de la ciutadania. Em sumo inequívocament al desig i a la reivindicació de les dues coses, però afegiré el meu granet de sorra a tot el que s’ha dit i escrit arran dels dos temes, i sobretot davant la discussió del projecte de llei espanyola de l’audiovisual i les propostes que s’han fet des de Catalunya.

La meva preocupació està en l’elecció de les mesures o mecanismes amb què es vol protegir la llengua i la indústria pròpies. I aquí exposo els meus dubtes –en cap cas certeses– sobre l’adequació d’unes quotes limitades per resoldre uns problemes que tenen un abast molt gran, que hem d’emmarcar en allò que es coneix com ‘la batalla de l’atenció’ i la seva derivada ‘l’economia de l’atenció’. Amb aquests termes es resumeix l’estat actual de la indústria audiovisual i la seva connexió/competència amb tot allò que aspira a ocupar una part del temps de la població: cada cop més propostes al seu abast, i cada cop un cost més elevat per persona per a obtenir una part de la seva atenció, i amb un esforç de promoció proporcionalment més car.

Per a posar-hi números, TV3 l’any 2010 la mirava almenys una mica (audiència acumulada diària) el 40,8% de la població, i l’any 2020 ho va fer el 26,9%. El canal espanyol amb més audiència acumulada diària l’any 2010 era Antena 3 amb el 41,4% de catalans/es que hi miraven alguna cosa. L’any 2020 la seva xifra va baixar al 24,1%, per sota de TV3. Totes dues, i les altres cadenes, es troben amb una dificultat creixent per a arribar a connectar i fidelitzar l’audiència o parts de l’audiència, o intentar no perdre’n més.

Per a aquest objectiu, la CCMA disposava l’any 2010 d’uns 462 milions d’euros (329 d’aportació pública, 100 de publicitat i vendes, i la resta d’altres partides) i l’any 2020 ja només 302 milions en total (240 d’aportació pública i 51 de publicitat). O sigui, menys recursos per a la programació, menys recursos per a produir i per a comprar/encarregar continguts per intentar seguir batallant per l’atenció de la població, just quan la competència creix i a les cadenes d’abast espanyol gratuïtes i de pagament s’afegeix el vídeo a la carta amb propostes que es basen en uns preus molt baixos gràcies a les economies d’escala que generen en operar en desenes de països.

Davant d’aquesta situació, posar obligacions a altres agents audiovisuals per a garantir la presència de continguts en català és un instrument calcat a altres actuacions de política europea per al sector, però amb un problema afegit. La UE imposa un mínim del 30% de contingut europeu a les plataformes VOD (lluny de la veterana obligació del 51% per a les televisions tradicionals). Sense l’obligació genèrica de prominència d’aquests continguts en els llocs d’accés als serveis VOD, el 30% es podria cobrir fàcilment amb catàleg de “fons d’armari” i no amb novetats ben promocionades. D’aquest percentatge, un 50% almenys ha de ser en castellà o altres llengües que es parlen a l’Estat espanyol, com amb les televisions. Com a resultat, no és raonable pensar amb una quota per al català més enllà del 15% sobre tot el catàleg. En conseqüència, tinc dubtes de l’eficàcia de la mesura per a protegir l’opció del dret a viure l’audiovisual en català, quan amb molt poc esforç es pot complir amb la lletra de la llei. Potser millor que res, però… Potser apostar per una obligació progressiva en uns quants anys del subtitulat en català i altres llengües fins a arribar al 100% del catàleg protegeix més (si es queda en el 50% tampoc no resol massa).

Un altre aspectes polèmic és de la protecció de la indústria audiovisual catalana davant la progressiva localització a Madrid de bona part de la producció, ja que els principals clients compradors o que encarreguen continguts hi tenen la seu. Però això no és exclusiu de l’Estat espanyol, sinó que passa a gran part dels estats europeus, i en el nostre cas té el pecat original en l’any 1989, quan es van acceptar que les televisions privades s’instal·lessin a Madrid i no se’ls imposés cap obligació de producció fora de Madrid o a empreses amb seu social fora de la capital. Contra el lament per la situació, es pot plantejar en el debat parlamentari afegir a la llei audiovisual l’obligació que alguns prestadors contractin/comprin part de la producció (una quota de deslocalització) a empreses de les altres comunitats autònomes, de la mateixa manera que han d’incloure almenys un 10% de producció independent. No cal inventar res: al Regne Unit s’imposa l’obligació territorial als prestadors públics i comercials del Public Broadcasting Service (la BBC i les privades per ones terrestres). Com tantes vegades, dependrà de com es faci el reglament pot ser eficient o no, si permet burlar l’esperit, però a la llei podria contemplar-se.

I encara un tercer: demanar que una part de la contribució que hauran de pagar les plataformes de VOD vagi a les televisions autonòmiques pel seu servei públic i no només a RTVE. Amb la llei de 2010, es va imposar aquesta obligació sobre els ingressos (3%) a les televisions privades i serveis de telecomunicacions, en compensació que RTVE deixava de finançar-se mitjançant publicitat. La llei, però, no entrava a reglamentar el finançament de les televisions públiques no estatals. Per això, aquesta proposta de compartir recursos podria obrir el pas a una intervenció simètrica sobre les fonts de finançament i afectar els ingressos publicitaris de la CCMA. Cal donar voltes a l’oportunitat d’obtenir una xifra petita de milions per aquesta via, que tampoc redreçarà la capacitat de TV3 per a intervenir en la batalla de l’atenció ni activarà els encàrrecs a les productores.

Amb tot, la batalla per millorar la situació de l’audiovisual català/en català no dependrà només de com quedi la llei. Així ho entenen els jugadors de països molt més grans davant la batalla de l’atenció amb les grans propostes que han vingut dels Estats Units. Per això, les televisions britàniques ja saben que no es pot guanyar amb la llei per única bandera els netflix, amazons i disneys, i calen altres accions de cooperació público-privada en plataformes VOD (un servei conjunt) per a competir per l’atenció davant els seus catàlegs; o a França es planteja la necessitat de fusions entre les dues grans empreses de televisió en obert per generar una força suficient per a competir (TF1+M6, com si a Espanya es fusionessin Atresmedia i Mediaset, per entendren’s!).

A Catalunya no podem fer cap d’aquestes coses, perquè no hi ha altres jugadors amb qui fer aliances d’actuació, com els passa també a tots els estats petits d’Europa. Per això, com a mínim són necessàries les aliances amb televisions públiques de les Illes Balears i el País Valencià per cooperar en tot allò que sigui viable (no el que sigui desitjable), i les aliances ja històriques a la FORTA amb televisions autonòmiques espanyoles i més puntuals amb TVE. Segurament caldria estendre-les a altres televisions públiques d’Europa amb qui compartir els costos de producció, promoció i amortització.

Però també caldrà fer moltes altres coses, sobretot repensar l’estructura sense trair el model: que la població de Catalunya tingui accés a la pluralitat lingüística (els canals en català de la CCMA i algunes locals davant les desenes de canals en castellà), pluralitat editorial (televisió amb referència a/des de Catalunya al costat de les propostes de/per a tota Espanya) i conceptual (televisió pública davant la televisió comercial).

Mantenir això val molts diners, però en la batalla per l’atenció només es pot ser present amb agents audiovisuals potents. A Catalunya i a bona part d’Europa, el “mercat” no els pot sostenir si volen atendre les necessitats d’una comunitat petita, i diluir-se en propostes per a comunitats àmplies pot deixar desguarnida la defensa dels objectius originals. Per això calen sobretot diners, i és al govern i el parlament de Catalunya que correspon proposar un pressupost per a la CCMA d’acord amb les necessitats. I que la CCMA adopti les mesures necessàries per a fer-ne un bon ús, que inclou producció pròpia i comptar en el que calgui amb les productores i empreses de serveis audiovisuals.

Les quotes, els diners i altres obligacions que es puguin obtenir de la regulació espanyola poden anar molt bé. Però sempre seran insuficients si no hi ha agents propis de Catalunya amb capacitat de participar en la batalla per l’audiència.

Joan Maria Corbella, professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram