Amb una descripció crua i sense pal·liatius, s’ha fet saber que el rotatiu només té paper per imprimir-se fins al proper dijous 9 de febrer. És per això que Jaume Roures, president de Mediapro, anunciarà 24 hores abans si el diari intenta continuar o es procedeix al seu tancament ordenat.

L’asfíxia financera del periòdic és total. El concurs de creditors ha tallat d’arrel la confiança de la banca en el projecte editorial i, malgrat el bon comportament de les vendes al quiosc en les últimes setmanes (per un sentiment de solidaritat entre molts votants d’esquerres de Madrid), la publicitat ha tornat a caure un 20%.

La sentència definitiva pot tenir ramificacions en el Congrés del PSOE d’aquest diumenge. Per dir-ho amablement, un diari tan polititzat, com ho és Público, tindria una oportunitat si Carme Chacón es converteix en la líder socialista, a diferència de si ho fa Alfredo Pérez Rubalcaba, més proper a El País. Certament, des del naixement de Público, la batalla per fer-se amb l’oficialitat d’un espai significatiu de l’electorat del PSOE ha estat cruenta.

Una batalla que s’emmarca dins la guerra empresarial dels dos gran grups, Prisa i Mediapro, pel pastís dels drets del futbol, i que ha tingut efectes devastadors per a les dues parts. Una guerra de resistència que Prisa ha pagat molt cara en haver-se vist obligada a compartir (i perdre) els ingressos recurrents de Digital+ amb Gol TV, i que van agreujar el fort endeutament del grup, amb la conseqüent pèrdua de control sobre la cadena Cuatro.

Per la seva part, Mediapro, de forma permanent en la corda fluixa per a la seva supervivència, ha demostrat que el creixement a cop de talonari no és la millor de les maneres de fer-ho. Sobretot si els fons del talonari són a crèdit.

En aquesta guerra de colossos, per tant, Público i El País també han tingut la seva quota d’acarnissament, tot i que el temps ha demostrat les dificultats extremes naturals que impossibiliten la consolidació d’una nova capçalera de nova planta.

En uns dies veurem el desenllaç d’un capítol més en la crisi dels mèdia: el final d’una capçalera o la prolongació d’una agonia sense massa expectatives per remuntar. Això sí, es donarà la paradoxa d’un Roures viatjant cap a Los Angeles a l’espera de recollir un Oscar com a productor per la última pel·lícula de Woody Allen poc després de liquidar un diari amb unes quantes desenes de professionals més a l’atur.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.