Ara sí que sí. Que ja toca i ho anem a fer. Diuen els polítics sobre la renovació dels òrgans de governança de la CCMA. Es tracta d’una expectativa real, en la mesura que probablement passi, només que l’impacte d’aquesta renovació serà probablement d’una inanitat garantida.
Això és així perquè renovar el consell de la CCMA no suposa res més que el compliment de la normativa que exigeix substituir els membres d’aquest òrgan de govern dels mitjans públics un cop han esgotat el seu mandat. I és fàcil d’entendre que, si la cosa es queda aquí, que és el que passarà, la renovació esdevindrà una finalitat en sí mateixa, sense cap altra conseqüència que no sigui la substitució de les cares i els noms de les persones que han comandat fins ara per unes altres. Vet aquí tot el canvi.
Es dirà que fent només això, les persones que arribin tindran almenys un plus de legitimitat, en ajustar-se el seu mandat a la legalitat prevista. Cert. I no és poca cosa des del punt de vista de la salubritat democràtica. Però més enllà d’això, centrant-nos en els canvis estructurals que això pugui suposar per a la CCMA, convindrem que les potencialitats del canvi s’esgoten en sí mateix perquè no van més enllà de la substitució d’uns per uns altres. Canviaran les persones, però no les maneres de fer ni els objectius, o la falta d’aquests.
La narrativa periodística, ja sigui la publicada o la que només circula pel safareig, sempre acaba centrant-se en el qui, que és també on les comares de la política hi posen l’accent. Quines fotografies hi haurà a la nova auca? Qui serà el president? Qui serà conseller? Què diuen les travesses? Quins són els noms que només s’usen com esquer i quins són els tapats que poden propiciar el consens entre forces polítiques amb interessos diferents? Aquesta informació és, naturalment, rellevant. Nomes que no és, ni de bon tros, ni la més important, ni la que hauria de centrar l’atenció en aquests moments.
La gran pregunta que hauria de contestar-se primer el Parlament –o almenys els dos terços que s’exigeixen per prendre la decisió de renovar el consell de la CCMA– és què diantres hi aniran a fer les persones que finalment s’escullin entre les que tinguin interès per assumir la responsabilitat encomanada i mereixin la confiança dels parlamentaris.
Un cop decidit el què –les línies estratègiques– caldria també fer una pensada sobre quins seran els indicadors d’assoliment que la comissió de control de l’actuació de la CCMA farà servir per mesurar l’èxit de l’encàrrec i quin és el calendari prudent per exigir a les persones seleccionades l’assoliment dels objectius que s’hagin fixat.
Només amb aquesta feina feta –què vol el propietari que som tots representats a través del Parlament? Com i quan es mesuraran les fites que demostrin que s’està complint l’encàrrec?– s’estarà en condicions de triar els perfils professionals ajustats als objectius.
Hi faltaria –no ho oblidem– un element també previ. Saber amb quin pressupost real i previsible comptaran aquestes persones per dur a terme la seva tasca. Només que això darrer ja es feina del Govern i no pas del Parlament. En tot cas, és igual de rellevant. Què hi van a fer? Com i amb quin calendari ho han de fer? Com es mesurarà l’èxit de l’encàrrec? Quins són els recursos amb què comptaran? Totes aquestes qüestions prèvies són les que haurien d’acabar convertint-se en noms, cognoms i cares. No pas a l’inrevés.
“Resulta impossible que dos terços del Parlament es posin d’acord sobre per on passa el futur de la CCMA”
Tot això és difícil que succeeixi. Per moltes compareixences de professionals del sector i de les organitzacions professionals que desfilin pel Parlament no s’acaba d’endevinar que la política estigui en condicions i tingui la voluntat de canviar la seva lògica de funcionament, centrada en el qui i en assegurar a cada formació política integrada en l’acord de renovació la convicció que almenys, entre els escollits, n’hi ha que responen a la categorització de “ser dels seus”.
En realitat, la convicció més generalitzada és que qualsevol intent d’aproximació a la CCMA des de la lògica de la reforma ambiciosa o la reestructuració ha d’embarrancar forçosament. Resulta impossible que dos terços del Parlament es posin d’acord sobre per on passa el futur de la CCMA. Tampoc ningú està en condicions d’assumir el conflicte que qualsevol reforma ambiciosa –no només les de caràcter laboral– genera.
A més a més, fora de la política tampoc hi ha una voluntat de canvi real. Ni els productors independents, ni els professionals de la CCMA, ni en general tothom que hi té un interès particular vinculat al futur d’aquesta empresa, considera imprescindible i inajornable canvis en la manera de fer. Tothom discurseja, però en el fons tot acaba al mateix lloc: l’exigència de més recursos. A l’hora de fer i exigir plantejaments ambiciosos, no sobre l’arribada de més recursos públics, sinó com han de gastar-se els que ja es disposa, el silenci esdevé la norma. De vegades hi ha algú que gosa dir alguna cosa. Però amb prou vaselina perquè en realitat el resultat sigui el mateix que hauria tingut mantenir-se en silenci. Ningú vol xafar el peu de ningú. I s’entén perfectament, els negocis individuals i col·lectius són els negocis.
Així que, si finalment l’objectiu –bé perquè la política no pot ni vol modificar el seu comportament, bé perquè a la resta d’actors ja els està bé la situació– és un seguir anar fent i qui dia passa any empeny, no cal que ens obsedim en assenyalar la urgència dels canvis en els òrgans de governança de la CCMA. Bàsicament perquè no es derivarà cap canvi que no sigui menor, almenys pel que fa als interessos generals. Ben diferent, clar, és el capítol d’interessos particulars.
Josep Martí Blanch, periodista.
