En un moment que es parla dels nous currículums, que el món docent surt al carrer per reclamar les seves reivindicacions i la dimissió del conseller d’Educació, la Fundación Atresmedia engega una campanya per impulsar l’alfabetització mediàtica i informacional entre infants i joves, copiant descaradament definicions i objectius que fa dècades proposa la UNESCO. Més encara, aquesta fundació “es proposa col·laborar amb la comunitat educativa per acompanyar els més joves en el desenvolupament d’aquestes competències i donar-los a conèixer les conseqüències de les seves accions en l’entorn mediàtic”. Increïble!

Quan l’educació mediàtica “cau en mans” de l’àmbit privat, quan l’educació mediàtica es converteix en un producte més, vol dir que l’administració educativa no ha fet res per convertir-la en una “educació bàsica” (amb un contingut específic, un temps i un espai concret). Una educació que hauria d’estar integrada en el currículum prescriptiu de forma decidida per ser assolida per tot l’alumnat.

Hi ha centres que han demostrat que la implementació de l’educació mediàtica és possible, però malgrat tot, encara són pocs els centres que consideren que aquesta educació és prioritària i molt necessària per a la ciutadania del futur. Uns centres docents que, de ben segur, alfabetitzaran mediàticament tot el seu alumnat, la pregunta que ens ve al cap és… què passa amb l’alumnat que no estudia en aquests centres? Que no té –en la seva educació obligatòria– aquesta alfabetització?

És veritat que el professorat de visual i plàstica assumeix, des de la seva àrea, l’educació del llenguatge audiovisual, sempre que hi hagi temps per treballar aquesta darrera unitat didàctica del llibre. Però avui, ben avançat el segle XXI, en l’era de les pantalles i de les xarxes, l’ensenyament del llenguatge audiovisual és només una part d’allò que hauria d’incloure l’educació mediàtica.

Per entendre l’ecosistema comunicatiu on vivim és necessari saber com s’expressen els mitjans de comunicació, sens dubte! Però conèixer el llenguatge audiovisual i saber “llegir” les pantalles no vol dir tenir una mirada crítica, ni desenvolupar un pensament crític davant el contingut dels missatges audiovisuals. Per tant, a les aules, falta una “comprensió lectora global” dels mitjans de comunicació audiovisuals.

Alguns docents diuen que l’escola no ho pot assumir tot, que on no arriba el sistema educatiu ha d’arribar l’educació des d’entitats privades, “l’entorn” li diuen. En aquest sentit, al marge d’algunes universitats i institucions com el CAC, cal destacar el treball d’entitats i associacions com Drac Màgic, AulaMèdia o algun festival de cinema –com el FIC-CAT– que amb decisió i molt de voluntarisme ofereixen activitats educatives, propostes de formació del professorat i material didàctic per treballar l’educació mediàtica a l’aula.

Potser sí que, en algunes ocasions, cercar l’ajut complementari d’aquestes entitats i associacions és una bona solució. Però quan l’externalització dels coneixements mediàtics es deixa directament o indirecta en mans de grans empreses comunicatives privades… és com obrir la porta a la guineu perquè entri en el galliner.

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia.