Amb pocs dies de diferència, hem pogut copsar amb tota la seva cruesa l’abismal diferència entre la defensa dels valors positius de la comunicació que expressa Joaquim M. Puyal en el seu darrer llibre, amb les pràctiques sense escrúpols del tot i més per l’audiència, que han tingut amb el programa de Ana Rosa Quintana el seu penúltim capítol. Una mena de judici paral·lel en forma d’entrevista que ha evidenciat novament les greus mancances de respecte als drets de la ciutadania del sistema mediàtic a l’Estat espanyol.
Si ara ha estat una de les grans televisions privades espanyoles la protagonista de l’abús de la utilització del drama humà com a motor de venda d’audiències, el 2007 va ser l’altra la que evidencià la manca de regulació eficaç d’uns continguts d’enorme impacte social. El cas de la noia assassinada pel seu ex, després de topar-se amb ell al programa “El diario de Patrícia”, acabà amb molta declaració, alguna lamentació, una reunió amb la vicepresidenta, i cap conseqüència.
Entre un cas i l’altre s’ha aprovat un profund canvi legislatiu del món dels mitjans de comunicació: la Llei general de l’audiovisual, que ha representat una definitiva regressió pel que fa a les mínimes obligacions d’uns mitjans que entren tots els dies a totes les llars. Les obligacions de servei públic –prefereixo parlar d’interès públic– respecte els mitjans privats van desaparèixer, especialment si ho comparem amb lleis anteriors… ben incomplertes per altra banda. Puyal s’hi referia el dia de la presentació del seu llibre com un fet escandalós. Bé, algú podria dir que també va ser escandalós el silenci aplicat per diversos mitjans informatius a les veus que, des del món de la comunicació, denunciaren les involucions de la llei.
