Des de l’entrada en vigor de la llei antitabac, la gran majoria de mitjans de comunicació s’ha prodigat, en alguns casos fins a l’extenuació, en fer un seguiment de l’aplicació de la nova normativa, les seves conseqüències i les reaccions dels afectats. No hi ha dia en què els mèdia no difonguin com a mínim una notícia sobre el tema, per insignificant que sigui.
Però, informativament, els mitjans han ofert un reguitzell de tòpics que ha fet redundant i excessiu el desplegament periodístic, tot plegat arrodonit amb una mena de comptador de denúncies per incompliments de la nova llei, que ara es veu complementat amb un subcomptador de locals denunciats per no retolar la prohibició (no seria millor, més lògic i econòmic que retolessin els quatre llocs on es pot fumar?).
Per acabar-ho d’adobar, en moltes ocasions, a les televisions els han sortit reportatges força tendenciosos, especialment els nocturns. No respecte a la llei —la qual no discuteixo—, sinó estereotipant els dos bàndols: els no fumadors que han aparegut opinant normalment ho feien ben calentets dins els locals, eren de nivell adquisitiu mitjà-alt, anaven ben vestits, se’ls veia cuidats i amb una mínima capacitat oratòria; en canvi, els fumadors generalment apareixien passant fred, eren de nivell social tirant a baix, de discurs poc argumentat i, en moltes ocasions, eren el que es coneix popularment com a garrulos (ho sento, no he trobat cap mot en català més descriptiu). Per descomptat, estic generalitzant i parlo de la sensació final que m’ha quedat després de passejar-me per diferents informatius, no em baso en cap informe minutat, que no som el CAC.
Una altra percepció és l’extensió de la ‘tècnica’ d’extrapolar dades a l’engròs, en un exercici tan poc periodístic com servil —sense motiu— amb la normativa. Visitar un parell de bars de copes la nit de Reis i dir que la llei en general no ha afectat l’assistència de públic als locals nocturns, té el mateix valor informatiu que si vaig un dia d’estiu al bosc i afirmo que s’han abandonat molts menys animals de companyia perquè no hi he vist cap gos.
Personalment, en el saturant allau informatiu sobre el tema, també hi he trobat a faltar menys conformisme amb la versió ‘oficial’ i algú que busqués altres punts de vista, i no parlo de veus contràries a la normativa. Per exemple, quan s’ha dit, principalment des del Govern central, que l’hostaleria no es veurà afectada per la nova llei, perquè a França i Itàlia fa anys que l’apliquen i no ha passat res, ningú ho ha qüestionat.
Potser serà així, però m’estranya que cap gran mitjà no hagi pensat en explicar què ha passat realment en aquests països. De fet, a França algunes veus parlen de fins a 3.000 cafès tancats cada mes (per descomptat, els mitjans que controla Sarkozy, tant públics com privats, no n’han dit ni piu).
Em sembla una dada prou important i significativa del que pot arribar-nos perquè algú l’hagués investigat: estem parlant d’un Estat on la crisi econòmica és menys pronunciada i profunda, amb molt menys atur, amb un nivell de vida bastant més alt, i sense la ‘cultura’ del botellón. Seguint amb aquesta dinàmica, si aquí comencen a tancar locals —i algun dia se n’arriba a fer pública l’estadística, cosa que m’estranyaria—, segurament s’atribuirà a la crisi i, secundàriament, a l’incompliment de la normativa contra els sorolls. I la majoria de mitjans ho donaran per bo.
Pere Giménez. Cap de redacció de Comunicació 21.
