Fabricar cortines de fum per amagar els mals resultats d’un equip no és pas cap estratègia nova. Fabricar complots externs, i escudar-se en preteses maniobres extraesportives per dirigir l’enuig de l’afició contra l’equip rival quan les coses no van bé no és pas patrimoni d’un color de samarreta concret. I això no només passa en el món del futbol. El de la política en dóna exemples permanents, i per aquestes dates en tenim exemples diaris ben a la vora. En ambdós casos, però, perquè l’estratègia aconsegueixi l’èxit, cal la complicitat, quan no la directa participació, de mitjans de comunicació influents.
Hi ha un cert grau d’acceptació que part dels continguts sobre el món del futbol continguin dosis de hooliganisme. Però el que està passant darrerament en alguns mitjans i programes audiovisuals espanyols ha traspassat deliberadament els mínims de deontologia exigibles al món de la informació i, directament, han entrat en un territori perillós i èticament execrable. Una situació explicable, en part, per la manca de mecanismes que vetllin pel respecte a uns principis de comunicació responsable i democràtica. I, cal subratllar-ho, en aquesta dinàmica han participat tant mitjans privats com algun de públic amb seu a Madrid.
En el cas futbolístic han coincidit dos elements que, sumats, estan oferint un còctel ben indigest: a les manipulacions d’imatges i declaracions, i la divulgació d’acusacions infundades –des de dopatges a preteses crides a la violència contra periodistes– s’ha afegit el discurs del menyspreu, quan no la bel·ligerància directa contra els elements identificatius del nostre país, en especial la llengua catalana. Novament es demostra que, a diferència d’altres expressions xenòfobes, la catalanofòbia no només surt gratis a Espanya, sinó que ven. I no passa res.
Sense voler caure en cap discurs moralista, és d’especial gravetat que al voltant de l’esport més mediàtic no s’estiguin promovent valors de civilitat, sinó que es propugni com a valor suprem el de la derrota de l’adversari per tots els mitjans possibles. El que tot s’hi val si s’aconsegueix la victòria, com a guia del que realment importa socialment.
No descobrirem l’enorme responsabilitat dels mitjans de comunicació davant les noves generacions de ciutadans. Però el que està passant ha superat alguns límits que haurien de ser infranquejables. I algú –no només els tribunals davant les causes presentades– hauria de fer alguna cosa aviat.
