Té 14 anys i s’atura davant l’artefacte: “Què és això?”. El noi observa l’objecte amb veritable curiositat. No n’havia vist mai cap abans. És una màquina d’escriure marca Hispano-Olivetti molt antiga, probablement dels anys 40 del segle XX, de color negre. Me la va regalar una amiga, la va aconseguir en un brocanter per bon preu, i jo la vaig fer netejar i arreglar, de tal manera que pot funcionar. Però no la faig servir, la tinc al costat del tocadiscos (aquest sí que fa la seva feina) com hi tindria una escultura, pel simple plaer de contemplar-la i saber d’on venim. Les seves tecles s’han tornat groguenques amb el pas del temps i desprèn un aire de cinema clàssic de lladres i serenos, a punt perquè el detectiu protagonista hi redacti una carta compromesa que serà descoberta pels dolents.

La meva resposta al bordegàs interessat per la cosa és aquesta: “Això és una màquina d’escriure, és com un ordinador que porta incorporada la impressora i que no necessita energia elèctrica per funcionar”. El noi no se’n sap avenir: “Un ordinador amb la impressora incorporada?”. Llavors, agafo un full de paper, el poso al cilindre del carro i començo a teclejar. La demostració és la millor explicació i el nano flipa. De cop i volta, un objecte que va ser familiar per al jovent de la meva generació (els nascuts als anys 60) esdevé una peça arqueològica per als adolescents d’avui. El temps dels canvis tecnològics ha fet miques tots els cronòmetres, la velocitat de les transformacions ha estat supersònica. Hem passat del segle XIX al XXI en poc més de tres dècades, i jo n’he estat testimoni.

Quan jo tenia 12 o 13 anys, els meus pares em van regalar una Olivetti (llavors ja no era Hispano-Olivetti) portàtil de color blau, amb el teclat blanc, que anava dins d’una maleta de plàstic dur. Aquesta va ser la meva primera màquina d’escriure i la vaig conservar durant molts anys, fins que, en el darrer trasllat de casa, la vaig haver de sacrificar. Abans, un familiar m’havia deixat, ocasionalment, la seva màquina portàtil, que era d’un color verdós i funcionarial molt poc atractiu; després del negre, i durant molts anys, el verd va ser el color habitual de la majoria de màquines d’aquesta marca, tant de les de taula (molt pesades) com de les primeres portàtils. Després, i adreçades a un públic més jove, les portàtils Olivetti van ser més lleugeres, boniques i d’altres colors: blaves, vermelles, crema, etc. L’objecte es va popularitzar i va passar dels despatxos i les oficines a les habitacions particulars dels nens i joves, que havien d’escriure treballs per a l’institut i per a la universitat. La màquina d’escriure era un bon regal de Reis, que donava un cert estatus a qui la rebia, com la bicicleta, el tren elèctric o l’Scalextric. Ara, la canalla demana tauletes electròniques als Reis.

Amb aquella Olivetti blava vaig escriure els meus primers articles i contes, i vaig fer una revista de barri sencera, amb una colla d’amics. Parava la màquina a la taula del menjador de casa, mentre la meva mare anava fent feina, escoltava la ràdio o mirava la televisió (sempre he pogut escriure enmig del brogit, cosa útil si vols fer periodisme). En aquell temps –ho dic per als lectors més joves– hi havia un producte que s’anomenava Tippex i que servia per corregir els errors a l’hora de teclejar i no haver de repetir el full sencer. Disposàvem del Tippex líquid i també d’uns paperets de la mateixa marca, tot servia per tapar amb una pel·lícula plàstica de color blanc aquelles línies que calia esmenar.

Quan tenia 12 o 13 anys, els meus pares em van regalar una Olivetti de color blau, amb el teclat blanc, que anava dins d’una maleta de plàstic dur. Aquesta va ser la meva primera màquina d’escriure i la vaig  conservar durant molts anys, fins que, en el darrer trasllat de casa, la vaig haver de sacrificar

Vaig tenir altres màquines d’escriure abans no va arribar el primer ordinador personal a casa. Un record especial mereix una màquina d’escriure elèctrica portàtil que permetia veure (i corregir) cada línia d’escriptura en una petita pantalla incorporada damunt del teclat. Allò era meravellós, perquè evitaves moltes errates i errors, i estalviaves Tippex. Aquell avenç sensacional ja anunciava –modestament– les comoditats que després hem trobat amb els PC i els processadors de textos. Així mateix, van proliferar les acadèmies que ensenyaven a escriure a màquina de manera professional i ràpida (com ho feien les secretàries, que no miraven el teclat), i moltes criatures vam passar una pila de tardes fent exercicis repetitius i a contrarellotge.

Si faig aquest repàs per les màquines d’escriure de la meva vida no és per un atac de nostàlgia (que una mica també), sinó perquè aquest viatge proporciona la perspectiva de l’enorme mutació tecnològica que ha experimentat el periodisme, fins i tot abans de l’aparició d’internet i les xarxes socials. Quan vaig començar a col·laborar de jove a la premsa comarcal (concretament al Diari de Vilanova), tot es feia amb màquines d’escriure mecàniques, linotips i màquines d’impressió molt senzilles. En essència, aquella publicació s’elaborava com els diaris de l’època del far-west, que es basaven en els caràcters de plom. El linotipista convertia els textos dels redactors (escrits en uns folis pautats) en ratlles compactes de plom que, col·locades dins de la caixa, conformaven el negatiu de cada pàgina. Els grans diaris es feien de la mateixa manera, per bé que disposaven de rotatives de gran velocitat, per poder imprimir més paper amb menys temps. Després, va arribar la impressió per òfset, que va ser un gran salt, sobretot per a la gent dels tallers.

Quan vaig entrar al diari Avui, les màquines d’escriure ja havien estat substituïdes per ordinadors en xarxa que (amb un fons negre de pantalla i lletres fosforescents verdes que fatigaven la vista) feien possible que els redactors escrivissin les seves peces d’acord amb l’espai prèviament dissenyat a cada pàgina. Durant els anys 90, les innovacions van ser constants. En començar a escriure per a La Vanguardia, l’any 2000, els nous ordinadors (tant els de la redacció en xarxa com els portàtils personals) van convertir la tasca redaccional en una cosa més ràpida, més eficient i més còmoda. Per exemple, el seguiment de les campanyes electorals va ser un altre món en disposar d’ordinadors lleugers que et permetien treballar gairebé en qualsevol lloc. Si a això li sumem la generalització de l’ús del telèfon mòbil, queda clar que els periodistes vam poder trencar molts impediments físics i vam guanyar força autonomia en el procés productiu.

Però, més enllà i més ençà d’aquests avenços, avui certifiquem, novament, que la millor tecnologia per explicar el que passa al món va incorporada de sèrie amb cada persona: saber mirar, saber escoltar, saber relacionar i, finalment, saber-se expressar.

Francesc-Marc Álvaro, periodista i escriptor.

Article publicat al número d’hivern 2023 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram