En el món del rugby, la melé consisteix en un número determinat de jugadors que formen un bloc circular compacte i s’empenyen entre si en el mateix moment en què el baló s’introdueix al mig. En l’accepció castellana, melé també vol dir “aglomeració esvalotada de persones”. A menys de trenta dies pel llançament del diari Ara, els rotatius catalans formen una melé molt particular: l’èxit o el fracàs del projecte es decidirà en un hivern que es presenta cru per a tots i on la melé espontània dels rotatius té una finalitat molt clara: no permetre entrar en joc cap altre jugador.
La batalla per fer-se un espai en un dels mercats més difícils, concentrats i atomitzats d’Europa serà històrica. L’Ara se’ns presenta amb una falta de modèstia èpica i les dades que es coneixen em recorden a aquell àlbum d’Astèrix i Cleopatra on Goscinny —en una insòlita introducció— ens delectava amb les tones de paper imprès, els milers de litres de tinta xina o les centenars d’hores de treball invertides en un còmic a l’alçada de la seva magna amfitriona. L’Ara va pel mateix camí i s’anuncia un número 1 amb més de cent pàgines i cent mil exemplars, amb 50.000 usuaris únics només en el preweb del diari, una redacció futurista —tipus la de la CNN a Atlanta—, multiplicitat de suplements i revistes específiques i amb una quarta i insòlita versió de Time Out, una de les capçaleres amb més formats i canals que recordo.
L’aparició de l’Ara no admet mitges tintes: o es fa amb un espai des del principi, connectant amb un nou target de lectors i robant-ne una part als altres, o es veurà sotmès a la lenta travessia del desert; fet aquest que la seva pròpia concepció industrial no tolerarà, donat que l’Ara no està dissenyat per suportar pèrdues a llarg termini. La massa crítica de lectors i ingressos ha de ser suficient des del principi i això —veritable taló d’Aquil·les del projecte— només s’aconsegueix a una sola mà, forta, contundent i a l’alçada de les circumstàncies.
Diuen els que van assistir a la conferència de presentació de l’anomenat Ara Tour, celebrada a la població vallesana de La Garriga, que es van sentir veus molt crítiques contra l’Avui i el paper que aquest jugava (o deixava de jugar). No sembla prudent alimentar l’animadversió contra una capçalera històrica rescatada per uns gironins que, per molts defectes que tinguin, han demostrat una virtut a prova de foc: la constància —que arrelada a la seva genètica es converteix en tossuderia— per impulsar i mantenir els seus projectes.
L’aparició de l’Ara es produeix al final d’un 2010 que serà calamitós per el compte de resultats de la majoria dels rotatius catalans. En si mateix, però, la sortida de l’Ara és balsàmica per al mercat laboral dels periodistes, donat que pràcticament és l’únic mitjà de comunicació que genera nous llocs de treball en un sector que continua dessagnant-se de talent. També és obvi que la batalla per l’espai de nous caladors de lectors, o el transvasament d’aquests d’un rotatiu a un altre, incrementarà positivament la competitivitat de les publicacions.
El seu llançament, però, es dóna en mig d’una circumstancia contradictòria: el previsible canvi de cicle polític, el relatiu col·lapse de l’actual model de la premsa i l’aparició de les noves tecnologies (amb la corresponent desorientació empresarial) són un excel·lent marc per a l’intent d’arrelar una capçalera que ven un nou llenguatge ple de modernitat i canvi. Però el clima empresarial, el mercat publicitari, o simplement l’atur, no aconsellen cap gran operació per aquest 2011, tot i que ja sabem que en el particularíssim món dels mèdia els paràmetres econòmics acostumen a ser secundaris. I així ens ha anat.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
