Endevinar el futur continua essent la ciència menys exacta, i encara que la història està ben plena de pronòstics fallits, els intents per desvetllar l’esdevenidor no cessen. Auguris, fins i tot científics, tracten de vaticinar, en funció del pòsit que deixen els esdeveniments actuals, el que un dia més o menys proper pot convertir-se en realitat.
Soc conscient del perill que comporta allunyar-nos del veritable coneixement científic per endinsar-nos en el camp de la ciència-ficció. Sobre aquest aspecte, el fundador de l’Internet Society, Howard Funk, adverteix de les dificultats que comporta la predicció de l’esdevenidor i ens brinda aquest sucós suggeriment: “El futur cal consultar-lo a escriptors de ciència-ficció”.
Recullo també aquest assenyat consell d’Umberto Eco, aplicable igualment al món de la premsa de proximitat: “Procuro no fer prediccions. Imaginem simplement el que va succeir quan es va inventar el dirigible. Quina cosa més meravellosa, va pensar la gent, poder viatjar per l’aire com els ocells! I llavors es va descobrir que el zepelí era una descoberta sense futur. L’invent que va sobreviure va ser l’aeroplà. Quan van aparèixer els primers dirigibles hom va pensar que es produiria una progressió lineal, a partir d’aquí, cap a models més refinats i més ràpids. Però no va ser així. Per contra, en un moment donat, es va produir un desenvolupament lateral. Després que el Hindenburg fos presa del foc el 1937 (causant la mort de 35 persones), les coses van començar a evolucionar en una altra direcció”.
No és la primera vegada en el món de la premsa que s’escomet la seductora i arriscada tasca de desxifrar el futurible, amb resultats relativament satisfactoris. Durant els últims 20 o 30 anys ha canviat la indústria periodística gairebé tant com en la resta del segle XX. Només en la qüestió visual, els periòdics han experimentat una formidable transformació, incloent-hi successivament i notòriament més color i imatges a les pàgines. I això és així perquè la premsa impresa és concebuda actualment no només per ser llegida, sinó també per ser vista. Els lectors esperen, potser influenciats per altres mitjans com la televisió, les xarxes i les noves plataformes, informacions més “visuals”, sense que amb això perilli ni la qualitat ni el rigor a la informació.
Centrant-me en la premsa de proximitat, des de fa dècades es ve parlant de la “mala salut de ferro” d’aquest model nostrat i en paper, principalment. Cert que, malgrat els vaticinis pessimistes i els presagis de pèrdua de protagonisme enfront del periodisme audiovisual i cibernètic, els periòdics locals de paper continuen vius i han demostrat, després de més de 25 anys de periodisme al web, que és possible la coexistència i la complementarietat dels dos models.
No podem negar, però, que les excel·lències que ofereix el periodisme local de qualitat avui dia a Catalunya, fruit de decennis de treball i tradició, fetes sobre manera en un periodisme proper, rigorós, transparent –i amb els esforços dels editors, evidentment– ens porta cap a una clara metamorfosi en la redacció d’aquests periòdics. Amb tot, cal parlar alt i fort del periodisme digital.
Si us plau per força, els editors catalans estan adaptant les seves rutines de redacció per respondre millor als lectors digitals. Aquests models presenten diferents nivells d’integració en línia, però tots tenen com a objectiu reestructurar les responsabilitats de la redacció per garantir la sostenibilitat editorial i econòmica, no hi ha més. Mantenint, això sí, el timó de l’edició en paper.
Tant l’AMIC com l’ACPC organitzen sengles premis per obtenir noves iniciatives per als editors de proximitat. A tots els professors, professionals i estudiosos que es presentin a les properes convocatòries, els faig saber de la necessitat d’un estudi que utilitzi un enfocament transcomarcal per avaluar com els rols i les estructures de les redaccions locals i comarcals estan canviant en l’entorn digital, sense abandonar el paper.
Segurament, un estudi amb aquest contingut, revelarà com s’han adaptat les estructures de les redaccions de la premsa de proximitat a la producció de contingut digital; com han canviat la cultura de les seves redaccions per reflectir millor una mentalitat digital i les preferències canviants del públic; el paper dels líders de les redaccions per implementar aquests canvis i equipar els membres del personal per respondre a la interrupció digital; i els canvis en els rols i les responsabilitats dels periodistes, incloses les assignacions d’un ritme nou, l’ús d’eines digitals de darrera generació (inclosa una ullada a la intel·ligència artificial) i la creació de llocs completament nous. Els resultats aporten llum sobre les maneres en què les editores de mitjans de proximitat desafien la seva naturalesa institucional i innoven reestructurant les seves pràctiques internes i externes, repensant els seus productes informatius per atraure el públic digital, mantenint, com es pugui, el lector de paper que, per ara, assegura uns ingressos publicitaris incomparables amb els provinents del món digital.
Redaccions a distància
Agafant el fil dels canvis en les redaccions és obligatori reflectir el periodisme des de casa. Difícilment hi deu haver cap capçalera local catalana on no es practiqui el teletreball. En un dels seus darrers i imprescindibles Voraviu, el director d’El Punt Avui, Joan Vall Clara, ens recorda que a començaments de segle aquest diari havia arribat a tenir oberts 22 centres de treball arreu dels Països Catalans i set edicions diàries (Girona, Barcelonès Nord, Maresme, Camp, Ebre, Penedès i Vallès).
Ja des del coronavirus, aquest diari practica el teletreball, de tal manera que avui més del 90% dels periodistes ho fan diàriament. El Punt Avui (en paper o en la versió digital) l’editen des de tot Catalunya 156 professionals que formen la plantilla. La majoria des de casa seva. Algun des d’un despatx compartit. Ho fan des de 55 localitats diferents situades en 14 comarques diferents. Aquest diari nacional, amb visió comarcal, és un exemple de les redaccions a distància que s’han anat estenent capçalera rere capçalera.
Antoni Maria Piqué, periodista i especialista en desenvolupament de continguts –i bon amic–, recomana des de una piulada a Twitter un article d’opinió de Maureen Dowd, publicat al The New Yort Times, titulat Rèquiem per a la sala de redacció, en el qual la mateixa periodista adverteix no voler que el seu text “sigui una d’aquelles peces que diu que les coses abans marxaven millor i que mai tornaran a ser tan bones com llavors”. Piqué ens diu que “el que ve tot seguit és una d’aquelles peces boomers sobre les redaccions dels diaris”. Dowd recorda que en el seu treball a la redacció del diari “hi havia una camaraderia i unes ganes increïbles en tot l’esforç, tant si estàvem perseguint històries sobre assassinats, política o els problemes de cria dels pandes al Zoo Nacional”. I afegeix: “La conversa i la competició van convertir les redaccions en incubadores de grans idees”.
L’article de Maureen Dowd recorda als lectors com, després de la covid, “a la redacció del NYT només hi ha uns quants periodistes, amb fila rere fila d’escriptoris buits”. I acaba el seu article amb nostàlgia: “El treball a distància és una prioritat important en les negociacions del contracte pel sindicat del Times, que vol que els empleats hagin d’entrar a l’oficina no més de dos dies a la setmana aquest any i tres dies a la setmana a partir de l’any vinent. A la direcció periodística, en canvi, li preocupa el possible estancament dels joves, que veuran la institució com una abstracció si treballen a distància massa sovint”.
Però el teletreball, o les redaccions a distància, han pres cos al Times de Nova York i a la premsa de proximitat catalana. Se’n diu entorn en línia competitiu. I en aquest entorn, els editors de la “premsa de casa” també han de produir contingut distintiu i d’alta qualitat que els lectors considerin digne d’invertir-hi. Es tracta d’un canvi d’estratègies anteriors, que es basaven en el trànsit i l’atenció de les xarxes socials per mesurar l’impacte de cada capçalera.
Amb metamorfosi o no, quan parlem de premsa comarcal catalana –en paper o a les xarxes– estem parlant d’un model informatiu basat en l’entorn del lector: davant una oferta informativa cada vegada més gran i una audiència cada vegada més segmentada, la premsa local i comarcal catalana és el mitjà de referència en l’àmbit de la comunicació de proximitat, perquè ofereix al lector una oferta informativa més propera a la que a ell li interessa, explicant tot el que passa al seu voltant (en l’àmbit social, polític, econòmic i laboral, cultural, etc.). Alhora que l’informa de qualsevol succés extraordinari i les novetats que són del seu interès (que la resta de mitjans d’informació general no reflecteixen). La seva proposta informativa es basa en: “Opinió + Informació + Promoció comercial + Servei públic”. Com sempre, però al dia.
No dubto: la força d’un mitjà de comunicació es valora tant per la seva audiència (capacitat d’impacte) com per la vinculació amb els lectors (capacitat d’influència). A Catalunya cap altre mitjà informatiu té una acceptació per part del lector comparable a la premsa comarcal. I ni l’obligada metamorfosi de les seves redaccions ni el teletreball pot canviar-ho.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
