Opinió

La nostra pel·lícula

|2019-04-23T07:53:37+02:0023 Abril 2019|Comunicació21

Surto del cinema, de veure una pel·lícula (The Mule, de Clint Eastwood) on durant dues hores pràcticament no hi he sentit parlar cap dona, tot i l’ampli ventall de personatges del repartiment. Tots els diàlegs eren entre homes i la trama s’ha concentrat en allò que ells feien, pensaven, sentien i decidien. Les úniques aparicions femenines han estat les de la parella del protagonista (com a esposa de), les de la seva filla i neta (com a filles i netes de) i les de les noies amb qui ell tenia relacions sexuals (i de poder) a canvi d’uns dòlars. I m’he preguntat si, en el cas que totes les protagonistes de la història fossin dones i els homes hi apareguessin en virtut d’accessori, la pel·lícula es consideraria per a públic “general” o bé “femení”.

I mentre escric aquesta columna penso que això que m’acaba de passar al cinema és el que (també) ens passa als mitjans de comunicació, on l’home és el subjecte de la informació en un 75% de les notícies, mentre que la dona només n’és la protagonista en el 25% que resta. Si a la pel·lícula no en sabíem gairebé res, de les experiències de vida dels personatges femenins, als mitjans tampoc no se’n fa cas, d’allò que pensen i fan les dones, en general. I aquesta afirmació no és una frase buida, sinó una evidència tan fàcil de contrastar com ho és entrar al blog del col·lectiu On Són Les Dones i consultar les dades del darrer recompte que hem dut a terme amb motiu del 8-M, on hem constatat, per enèsima vegada, que la veu femenina segueix sent silenciada (quan no ignorada) a les seccions d’opinió de la premsa escrita i digital, així com a les tertúlies de televisió i ràdio.

Però la perspectiva de gènere no és, ni de bon tros, l’única que brilla per la seva absència, tant als mitjans com a les pel·lícules (ni als dibuixos, ni als videojocs, ni a les sèries…). I és justament per això que ens cal, amb urgència, una perspectiva feminista capaç de crear nous marcs d’interpretació de la realitat, d’establir nous paràmetres des d’on comprendre-la. Una mirada que ens permeti eixamplar la nostra experiència. Les i els periodistes hi tenim un paper important, aquí. Perquè comunicar el món és una manera de narrar-lo i construir-lo. Una manera de pensar la societat on voldríem viure i de treballar, a consciència, per fer-la possible.

Per què comuniquem allò, i no allò altre? Per què dediquem pàgines i pàgines dels nostres diaris a grans empresaris que circulen en AVE però amb prou feines ens fixem en el dia a dia de les pensionistes, o de totes aquelles dones que carreguen amb les tasques no remunerades o fan “reduccions” de jornada? Per què donem més valor a unes escenes que a les altres? Per què mirem cap a un cantó, i mai cap a tots els altres? Potser és hora de qüestionar-nos, però ara ja de debò, aquest repartiment de papers que sempre segueix el mateix patró… I d’atrevir-nos a combatre els relats esbiaixats sobre els quals s’edifiquen (i es perpetuen) les desigualtats. Potser és hora de repetir-nos –un cop i un altre, i fins a creure’ns-ho!–, que aquesta també és la nostra pel·lícula: que en formem part.

Berta Florés, periodista i autora del blog lavidaesunabroma.cat.

 

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.