Amb tots els ets i uts, el jurat de la XIII edició dels Premis Nacionals de Comunicació, reunit aquest dimecres al Palau de la Generalitat, ha decidit atorgar un dels guardons d’enguany a les dues associacions de premsa local i comarcal (o de proximitat, com vulgueu) i a l’associació que acull publicacions temàtiques d’abast nacional. És una bona notícia que es reconegui la tasca d’uns editors no tan mediàtics ni visibles com els que maneguen les capçaleres barcelonines.

Els guardons van ser creats l’any 1999 amb l’objectiu d’atorgar un reconeixement a les aportacions més rellevants en el camp de la comunicació a Catalunya, tant si han estat realitzades per professionals com per qualsevol entitat pública o privada. En aquest cas dels editors, la candidatura que es va presentar era la de Premsa Comarcal, però el jurat independent ha obert la finestra de bat a bat i ha deixat entrar-hi també l’ACPG i l’APPEC. Casualment, les tres associacions, empentades sense miraments pel Govern, estan treballant per fer possible aquella federació d’editors de premsa catalana que volta i volta de fa anys.

Estic segur que tots els que, d’una manera o altra, estem vinculats al periodisme de comarques, estem contents, i ben segur que les associacions gaudiran del premi de totes maneres, tant l’associació proposada com les que han entrat a darrera hora pel finestral de la plaça de Sant Jaume, gràcies als bons auspicis del tàndem Homs-Martí.

La història de la premsa local i comarcal ve de lluny, de fa dos-cents anys. Ha viscut tres grans etapes: la República, la Transició i la Democràcia, en totes elles amb nota alta. Aquesta tasca ingent es va obrint com un ventall. Primer els diaris provincials varen ser comarcals; els gratuïts ara també són locals i comarcals, i les revistes també juguen el paper de temàtics de proximitat. A qui toqui que se’n faci responsable…, el fet és que hi ha una associació que no ha canviat de nom.

Em diu un bon amic, ben relacionat amb Presidència, que s’ha volgut donar un cop de mà perquè la Federació d’Associacions arribi a bon port. Un cafè per a tots perquè es facin més amics, encara. Això em diuen, afegint que els va semblar que atorgant el premi només al col·lectiu que havien postulat podien desafinar els altres concertinos i acabar l’assaig en un guirigall. Certament, sense treure mèrits a ningú, si es volia fer triplet potser hagués estat millor esperar a què la Federació fos un fet, dat i beneït.

Ara rebo un tuit. Un editor em fa una reflexió: “Si han hagut de reconèixer tres entitats per ‘quedar bé” deu ser perquè són tres realitats diferents, no?” Òbviament, perquè el camí de la federació iniciat el 2008 i presentat el 2010 no és el camí de la fusió. Aquí no es parla de terceres vies. El patró del dibuix és mantenir cadascuna de les tres la seva independència i treballar braç a braç amb les sinergies que en cada moment convinguin.

Segur que, amb bona fe, el duet Homs-Martí continua volent fer entrar el clau per la cabota, forçant situacions antinatura que poden acabar perjudicant tot el col·lectiu d’editors. Ara ens regala la piruleta, posant en el mateix cistell la tasca de premsa generalista, comarcal i local amb la de premsa especialitzada i d’àmbit nacional. Que totes tres mereixen premi, més que segur. Però precisament per això no es mereixen un premi compartit, que vol dir diluït (o induït?).

Un altre tuit: “De cop i volta, emulant el federalisme del PSC, el Govern ens agafa pel ganyot al crit de ‘o per aquí o per la porta’, entrant el clau per la cabota… ja ho veus!” Ja ho veig, no plou mai a gust de tothom.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.