Malauradament, la davallada de vendes de la premsa diària no té aturador. Per exemple, els quatre grans diaris de Madrid, sobre els quals ens volen fer creure que pivota el quart poder de l’Estat, continuen amb el seu declivi que ha marcat la crisi del sector. El Butlletí de l’AMIC de divendres passat ens deia que, si sumem les difusions d’ABC, El Mundo i El País (amb vocació de diaris nacionals), es registrava una pèrdua de 460.000 exemplars entre 2007 i 2014. Percentualment s’han deixat en vuit anys la meitat dels seus exemplars: des dels 999.527 fins als 538.000. Ull viu!

A casa nostra, les vendes dels diaris catalans també van a la deriva. La situació és molt pitjor que fa dotze mesos i les caigudes en difusió van del -4,3% de La Vanguardia al -20,6% d’El Periódico. De mitjana, aquests dos grans diaris catalans, que podríem posar en el mateix sac dels diaris d’abast estatal, han superat el 34% de caiguda de difusió durant els darrers vuit anys.

La Vanguardia s’ha deixat en difusió respecte al març de l’any passat ni més ni menys que 10.420 exemplars, fet que suposa una caiguda del 6,5% fins a quedar amb 149.055. En vendes les coses han anat encara pitjor. La capçalera barcelonina retrocedeix un 14,3% i 7.199 exemplars per sumar un total de vendes de 43.137. Una cosa semblant, però més greu encara, ha passat amb El Periódico. El diari de Zeta ha perdut en dotze mesos 15.287 números i un 14% en difusió, mentre que en quioscos la caiguda arriba al 20,6% i els 14.373 exemplars.

De tota manera, però, llegint el recent informe de Comunicació 21 sobre els diaris més llegits als Països Catalans, ens adonem que hi ha lectors fidels que semblen garantir la venda de premsa en paper. Vés a saber fins quan. L’alegria més gran la dóna l’autor del text, Pere Giménez, quan ens diu que les dades d’OJD corresponents al conjunt de 2014 mostren com La Vanguardia, Última Hora i Levante-EMV són els diaris que van tenir una major difusió a Catalunya, Illes Balears i País Valencià, respectivament. És a dir, als Països Catalans encara són líders els diaris fets a cada territori, mantenint a ratlla la premsa de Madrid que durant uns anys va fer un enorme creixement en els territoris de parla catalana.

Les grans estadístiques que es difonen a partir de les dades de l’OJD, però, obliden reflectir el poder de la premsa comarcal i local, els diaris de la qual, precisament, es mantenen líders en les seves demarcacions a força distància de la premsa barcelonina. Vindria a ser un calc del que passa entre la premsa de Madrid (la nacional espanyola) als Països Catalans, i la premsa del cap i casal (la nacional catalana) a les comarques del país. Però, a més, hi ha la gran xarxa de premsa comarcal i local.

S’ha de dir, però, que ni a les Illes Balears ni al País Valencià no es pot parlar de veritable premsa regional que vertebri informativa i territorialment la balearitat ni la valencianitat, i per tant només hi ha una premsa local, per a cada illa o per a cada província, respectivament.

A Catalunya, l’aparició del fenomen de la premsa comarcal diària continua interessant arreu, perquè el fenomen no només es manté sinó que millora, fins i tot en lectors i subscriptors, dels quals en són els reis (amb l’honrosa excepció de La Vanguardia, amb un tant per cent semblant), i ha representat l’únic increment real de difusió de premsa pròpia en vint-i-cinc anys. Tanmateix, el seu pes específic comença a ser equiparable al pes de la premsa barcelonina, amb una diferència percentual que no arriba al 7% si sumem diaris i setmanaris de la premsa de proximitat. En 25 anys, la difusió de la premsa comarcal i local ha passat de tot just el 10,2% de la difusió total al 42%. Més seriós del que sembla i enormement desconegut pels publicitaris, que continuen mirant cap a una altra banda.

Més enllà del detall de xifres, la potència de la premsa catalana (tota) entre els seus ciutadans és molt superior a la que té la premsa de Madrid entre tots els espanyols. La suma de la difusió de la premsa catalana (auditada per l’OJD) i que inclou les vendes a quiosc, les subscripcions i les vendes en bloc, permet establir, si no relacions de causa-efecte, com a mínim correspondències clares entre l’organització política i l’estructura de les difusions de premsa. Certament, és difícil saber si ha estat una estructura política territorial feble la que pot explicar la inexistència d’una premsa sòlida en el mateix espai, o bé si la manca d’una bona estructura informativa autòctona té efectes negatius en l’establiment d’una sòlida vida política autònoma. Però sí que podem afirmar que el model autonòmic d’organització territorial de l’Espanya postfranquista ha tingut èxits d’implantació desiguals en l’àmbit dels Països Catalans paral·lels a les evolucions del mercat periodístic.

Un fet que hem de lamentar, perquè tant els valencians com els illencs han fet –i estan fent– tot el que poden, ja que en síntesi, correspon, en primer lloc, a l’increment de la vertebració territorial espanyola, visible tant per l’augment del pes de la premsa central de penetració com pel procés d’homogeneïtzació de les grans dades de difusió, taxes de lectura i quotes de mercat. En segon lloc, és clar que, en vint-i-cinc anys, el marc territorial dels Països Catalans, si més no en el terreny de la premsa, no només no s’ha reforçat, sinó que en termes relatius ha perdut força arreu, excepte a Catalunya.

Com reflecteix el treball de Comunicació 21, i si ens cenyim a la premsa escrita i pensada en català als Països Catalans, no ha estat possible crear un espai regional periodístic i el paper de la premsa provincial ha sigut recessiu. S’ha intentat (mireu sinó els projectes no reeixits d’El Punt i l’Ara) però qui podria estendre la mà (institucions i teixit industrial), mira cap a una altra banda.

Per mostrar que ens queda molt de camí per recórrer, acabo amb el titular de Comunicació 21: “La Vanguardia, Última Hora i Levante-EMV: els més llegits el 2014 als Països Catalans”. LV a Catalunya, UH a les Illes i Levante al País Valencià. Només La Vanguardia es ven escrita en català, i encara només la meitat de la seva edició.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.