El Consell Executiu va aprovar fa pocs dies el Pla de Govern de l’Onzena Legislatura. Dels tres eixos en què es divideix el document, el tercer –Un país amb bones pràctiques: ciutadania i regeneració democràtica– disposa d’un apartat específic dedicat a la comunicació i les tecnologies de la informació.

En el terreny dels mitjans, el pla del Govern pretén “enriquir, democratitzar i culturitzar la societat catalana amb més pluralisme i més oferta” per generar “més llibertat d’elecció de continguts i referents”. Així, l’Executiu promet impulsar “polítiques d’ajut actiu” per a la consolidació del sector dels mitjans i els continguts.

Com hem pogut llegir a Comunicació 21, en conjunt, en l’àmbit de la comunicació i les tecnologies de la informació hi ha tres grans objectius, amb les respectives mesures: 1. Fer dels mitjans públics de comunicació una garantia de cohesió social i de consolidació de l’espai nacional de comunicació. 2. Potenciar les tecnologies de la informació i la comunicació per mitjà de tres grans eixos: enxarxar, digitalitzar i securitzar. 3. Millorar l’atenció ciutadana avançant cap a noves formes de relació perquè els actors públics (ciutadania, empreses i entitats) aportin coneixement col·lectiu.

Molt bé. Oportú i necessari, sobretot tenint presents mesures que afectin més els mitjans de proximitat com “la recuperació de les convocatòries de subvencions a projectes que fomentin i consolidin l’espai català de comunicació per a publicacions periòdiques en paper i digitals, ràdio i televisió en català o aranès”. Sí, senyor; diana!

Amb aquest pas endavant en les polítiques de comunicació, el Govern reconeix així, públicament, que la premsa té un paper decisiu en la configuració de l’opinió pública i que li correspon un rol fonamental en els sistemes de comunicació de les democràcies modernes, especialment pel que fa referència al pluralisme informatiu, a la diversitat cultural i a la informació de qualitat. L’actual procés polític cap a la independència, tripulat per Consell Executiu, pren consciència que el foment d’aquests valors han de constituir la raó de ser principal de les polítiques de premsa, en general –però d’una manera especial de la premsa local– i de les polítiques d’ajuts, en particular.

En el marc actual de davallada de la difusió de les publicacions periòdiques diàries, d’estancament de les locals (o de proximitat), de transformació multimèdia i digital, de creació d’un espectre publicitari nou; en suma d’un nou model comunicatiu, les polítiques democràtiques de comunicació estan obligades a prestar més atenció al sector de la premsa. D’aquesta manera, les polítiques d’ajuts –realitzades sota garanties de transparència i eficàcia– poden constituir un important instrument d’aquestes polítiques democràtiques, enfrontant-se al repte de no generar, en cap cas, dependències de les empreses de mitjans envers el Govern, però tampoc del Govern respecte d’aquestes empreses.

Reconec que la política d’ajuts està molt lluny de ser una política interpretada de la mateixa manera per tots els actors polítics i empresarials implicats. Al contrari, aquesta és una opció controvertida, amb posicions a favor i en contra. D’acord. Ara bé, després d’analitzar aquestes raons i contrastar-les amb les experiències europees més conegudes, entenc que aquesta mena d’ajuts són ben legítims des del punt de vista democràtic, sempre que compleixin determinades condicions de transparència i responguin a tres principals objectius: impulsar el pluralisme informatiu local i comarcal; donar garanties a la diversitat cultural i lingüística de la comunicació, i preservar la qualitat i el rigor de la premsa de proximitat, responent així als reptes d’una concentració que ja s’albira, a l’homogeneïtzació cultural i a la necessitat de mantenir estàndards de qualitat informativa tradicionals a Catalunya.

Tot parlant dels ajuts (o subvencions) als mitjans europeus, hi ha elements suficients per afirmar que existeixen algunes tipologies bastant generalitzades, així com programes que representen innovacions significatives en aquestes polítiques en els països amb sistemes de mitjans democràtics corporatius, com són les subvencions orientades a publicacions no líders, amb menys recursos publicitaris i/o en dificultats econòmiques. Traduït des d’aquí, suport a la premsa no nacional, a la premsa de proximitat.

En aquesta mateixa línia també hi situo les experiències europees d’ajut a la premsa per motius lingüístics. El suport a la premsa en llengües no estatals –com és aquí el cas del català– implica, generalment, l’ajut a publicacions que lluiten en inferioritat de condicions en un mercat lliure i, per tant, tenen dificultats per competir –i subsistir!– en un mercat on la llengua en què es publiquen no és la majoritària ni la de l’Estat i, per tant, no li permet un desenvolupament igual al de les llengües oficials amb especial protecció i amb mercats més amplis.

Seguint la línia marcada ara pel Govern, a Europa fa desenes d’anys que també destaquen la creació de programes orientats a donar suport a la qualitat informativa, destinant recursos a millores en la contractació de periodistes, a dotacions especials per a la millora tecnològica i per a la formació professional o per a la recerca en premsa.

Entre les novetats derivades del Pla de Govern de l’Onzena Legislatura hom hi voldrà trobar altres formes d’ajuts indirectes a la premsa local, com per exemple, la introducció de programes de promoció de la lectura. Als estats del nord d’Europa aquesta pràctica és habitual –Dinamarca, Noruega i Finlàndia, per exemple, van crear el programa de premsa a l’escola (NIE) fa més de trenta anys, avui estès a grans països com els Estats Units, Mèxic, l’Índia i Canadà. Aquesta acció s’ha de contemplar en el marc més general de la reflexió moderna sobre la importància que té per a la joventut i per a la societat en general el manteniment d’aquesta pràctica cultural tan arrelada a Catalunya, bressol de la premsa de proximitat a tota la Península.

Finalment, espero que en l’apartat específic dedicat a la comunicació i les tecnologies de la informació del Pla de Govern de què parlem, disposi de les eines per desenvolupar alguns programes enfocats a l’adaptació de les empreses de premsa local als processos de convergència multimèdia que es van generalitzant progressivament.

Un afegitó. Cal valorar –i molt– que el president Puigdemont reconegués a la junta de l’ACPC la seva inquietud per la situació de la premsa de proximitat, que coneix bé per experiència professional, i que es comprometés a estudiar fórmules que permetin la incorporació del tercer sector a la venda de premsa per a la distribució en totes les poblacions del país. Aquesta incorporació pot arribar a ser la taula de salvació dels mitjans locals i comarcals que s’editen a Catalunya des d’entitats culturals, religioses i sense afany de lucre. Aquesta qüestió és present en el Manifest Europeu sobre el Tercer Sector, en el qual es destaca la importància i suport als mitjans de comunicació comunitaris en llengües regionals, minoritzades o minoritàries. En el proper article aprofundirem en aquest manifest –que reconeix l’importantíssim paper de la premsa “de casa”– i en els beneficis que pot comportar el seu transvasament a casa nostra.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.